Margarit, premi Cervantes

És un orgull per al premi Cervantes, i també per a la poesia, que el guardó d’enguany hagi estat destinat a Joan Margarit. Per primera vegada, des de la fundació d’aquest prestigiós guardó, recau en un autor que no té com a primera llengua el castellà. De fet, és la distinció més important de l’àmbit de la literatura castellana. Cal precisar, però, que Joan Margarit va començar una primera part de la seva obra en castellà –que ell mateix ha descartat, com gran part de la seva obra catalana perquè va sintetitzant en antologies personals– i que tradueix sistemàticament els seus llibres des del moment en què es va decidir a publicar Estació de França, fa 20 anys, directament en edició bilingüe per les dificultats que comporta escriure en català. Per aquest motiu sobta el comunicat del jurat quan diu “per la seva obra poètica de profunda transcendència i lúcid llenguatge, sempre innovador. Ha enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana, i representa la pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran mestratge”.

Espero que no es vulguin atribuir un autor tan nostre com Margarit, que apunta directament al Nobel. Un cas diferent seria el de Pere Gimferrer, que ha utilitzat les dues llengües, però Margarit és un autor en llengua catalana, mal que els pesi.

Dit això, l’obra refulgent i la generositat del nostre poeta és un far en una literatura marcada per l’endogàmia, les enveges i les dificultats que el mateix govern autònom –que a excepció del període del tripartit– ha provocat amb les seves polítiques erràtiques i el desinterès representat pels pressupostos raquítics i la imatge deformada que ha donat des dels seus mitjans de comunicació.

Curiosament, la poeta uruguaiana Ida Vitale, guanyadora de l’edició anterior, va afirmar davant del ministre de Cultura en funcions, l’estaquirot Guirao, que el seu candidat era el novel·lista Enrique Vila-Matas, un altre escriptor de prestigi català, però en llengua castellana.

L’autor d’Els motius del llop, Joana, Càlcul d’estructures i Casa de Misericòrdia torna a fer història i a obrir ponts a través de la poesia, uns ponts inexistents durant anys per a una literatura castellana que ens mira com una raresa inhòspita.