Llibres

Narracions amb una base onírica

La narradora d’El Salvador Jacinta Escudos presenta ‘El Diablo sabe mi nombre’, recull de catorze relats

“El detonant narratiu sol ser visual, auditiu, olfactiu, un somni, un record...”

Kant deia que “el somni és un art poètic involuntari” i Jacinta Escudos l’ha volgut transformar en voluntari al recull de relats El Diablo sabe mi nombre, publicat el 2008 i ara rescatat per l’editorial de Bilbao Consonni.

Nascuda a San Salvador el 1961, Jacinta Escudos ha publicat, des del 1987, una desena de títols entre narrativa, novel·la, poesia i cròniques, a més de col·laborar a diversos mitjans escrits.

Els catorze relats que formen el títol estan basats en un univers oníric en què tot està permès: transformacions, realitats paral·leles, mutacions, antropofàgia, desdoblaments... “Tots els contes parteixen de somnis; nou van ser somnis complets, o estan basats en alguna imatge molt potent. El repte va ser treballar-los perquè tinguessin una coherència narrativa”, explica Escudos. “D’altres van ser com pel·lícules breus que, un cop em vaig despertar, se’m va fer obligat escriure’ls”, afegeix una autora, que suposa que el seu “subconscient també és d’escriptora” i per això crea, mentre dorm, personatges i situacions. “Abans que amb un sentit simbòlic o psicoanalític, els meus somnis sempre els veig primer com a històries.”

Aquests contes poden servir de mostra per a les persones que mai recorden el que han somiat, així poden saber què es perden, del fascinant món oníric. Escudos té insomni crònic des de petita. “Aconseguir dormir de manera profunda és un triomf i, potser, el fet de somiar és la recompensa.”

Tot i que els seus textos són de lectura còmoda, sovint són qualificats d’experimentals, un adjectiu que no ha de ser entès com a sinònim de complicats, rarets, només a gust de pocs lectors. Tot i això, l’autora afirma que sempre li ha “interessat la literatura rara, embolicada, perquè són maneres de narrar que tenen més coherència amb com funciona el nostre pensament i com vivim la realitat”.

No amaga la tendència que té de trencar formes i estructures literàries tradicionals. “No ho faig pel caprici de la diferència, sinó per posar en el paper de la manera més fidel com es va desenvolupant la història dins del meu cap”, comenta, i afegeix que experimenta més en les novel·les que en els contes. “De vegades, l’única manera de narrar una història és amb presentació, nus i desenllaç; altres, guanyen molt amb flashback o flashforward, veus en paral·lel, fragmentació d’estructura, de llenguatge...”

El Diablo sabe mi nombre conté de fons alguns temes universals i binomis com home/dona, vida/mort, bogeria/seny, formes sexuals i una gran varietat d’animals... “Mai parteixo d’un tema, mai penso ‘ara escriure sobre la mort’. El detonant sol ser visual, auditiu, olfactiu, un record... És un procés molt intuïtiu, amb els seus avantatges i inconvenients.”

Els contes van ser escrits en tres fases i tres llocs diferents: Managua, 1995-1997, Langenbroich, 1999-2001, i San Salvador, 2003. “És una època en què m’interessaven molt els contes, ara treballo molt més en novel·les; fins que no vaig tenir prou narracions relacionades entre elles no els vaig mirar de publicar”, explica Jacinta Escudos, que, lamentablement, confessa que està en un punt de crisi creativa des del 2016 i, especialment, “sobre la part pública del rol d’escriptor”. No la molestarem més, doncs, i ens quedarem amb els seus magnífics relats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia