“Sempre s’ha tirat sorra al damunt de Santa Mònica”

La Barcelona de mitjan anys vuitanta era encara gairebé un desert d’institucions artístiques compromeses amb la contemporaneïtat. Santa Mònica va irrompre amb una energia insòlita en aquest context, dominat per diverses guerres –fredes, però guerres– culturals, polèmiques i incomprensions que el seu director, Josep Miquel Garcia, no defuig en el llibre Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica (Ònix Editor), una compilació de textos dels protagonistes d’aquella aventura (artistes, comissaris, polítics... i d’ell mateix, per descomptat), ni en aquesta entrevista. Garcia, que ara dirigeix la Fundació Apel·les Fenosa, reivindica un llegat que, com no es cansa de dir, alguns s’entesten a colgar de terra.

Amb l’exposició Trans Sexual Express m’adono que tot s’acaba.

M’adono que no tinc cap cobertura. Havia aconseguit que Santa Mònica estigués protegit just d’això, però aquell dia vaig perdre el suport de la conselleria. El Bisbat ho va desencadenar. L’art havia arribat a un límit que traspassava el consens i se l’havia de censurar.

No. Hi havia hagut intents. Quan vam fer l’exposició dels conceptuals, se’m va presentar un empresari que apareixia en una de les peces i em va demanar que la retirés. M’hi vaig negar. Llavors va marxar i em va dir: “No em faig responsable del que et passi quan surti d’aquí.”

No, vaig pensar que allò no anava enlloc. Aquell home ja és mort. El cert és que en aquells moments, l’art de denúncia, com podia ser el conceptual, podia provocar l’autocensura o la censura directament. Jo vaig ser molt agosarat. Vaig pensar que no em deixarien fer Ferran Garcia Sevilla i no hi va haver cap problema, vaig pensar que no em deixarien produir exposicions amb segons qui i no hi va haver cap problema... Mai n’hi va haver fins a Trans Sexual Express.

El Ferran és un cas paradigmàtic. Va ser la segona exposició que vam fer. Vaig intentar coproduir l’exposició amb l’Ajuntament i amb el Reina Sofía. Amb l’Ajuntament, perfecte. A Madrid la van fer, però sense que constés ni Santa Mònica ni l’Ajuntament. Les coses anaven així. Bé, el cas és que avui el Ferran es troba desemparat, com tants d’altres. Com pot ser que un artista com ell no compti per a res? La conclusió a la qual arribo és que la generació que ens ha succeït ha volgut anul·lar tot el que vam fer i en el fons tampoc ha construït. No he entès mai com s’ha destruït tan gratuïtament Santa Mònica, la Primavera Fotogràfica i la Primavera del Disseny.

Perquè el 1987 la majoria dels surrealistes eren vius. Havien sigut fonamentals als anys trenta però no podies, com es feia, parlar d’ells en passat. Ningú els feia cap cas. És emocionant haver fet la fotografia [es reprodueix en el llibre] en què hi surten tots. Només hi falten l’Ángeles Santos, que no va voler posar per coqueteria, i el Dalí, que no va poder venir perquè estava malalt. El vaig anar a veure a Torre Galatea per explicar-li el projecte i per ensenyar-li aquesta foto. I em va etzibar: Le surréalisme c’est moi!

Quan vaig arribar l’edifici encara estava en obres i la conselleria no tenia clar que hagués de ser un centre d’art. Hi havia el risc que fos un espai eclèctic. Ho vaig forçar de la següent manera. Vaig trucar a l’Avel·lí Artís de l’Avui, bon amic, i li vaig proposar de fer un reportatge sobre Santa Mònica. Li vaig dir que hi posés que seria un centre d’art. I a partir d’aquell moment, en veure-ho publicat al diari, la conselleria hi aposta.

El relat era que el pujolisme no donava espai a la modernitat. I jo, ni soc convergent ni he rebut mai una instrucció política de “fes això o fes allò altre”. Fins que l’exposició del Carlos Pazos va deixar tothom molt sorprès. T’ho dic així de clar: algunes de les coses que es van fer aquí no s’han tornat a veure mai més a Barcelona. Inicialment també hi va haver reticències amb l’arquitectura. Santa Mònica estava mal vist perquè no s’assimilava un espai artístic sense parets blanques. Trencava els esquemes de la galeria Joan Prats i de la Fundació Miró. I això, amb ulls d’avui, és un altre absurd.

Sí, amb ell sí. A veure: és clar que venien, constantment venien, perquè hi havia carència d’espais d’exposició i la pressió sobre Santa Mònica era altíssima. Tothom volia exposar aquí! Però vaig saber trobar sortides; per exemple, tot el que tenia un caire de reconeixement ho vaig derivar al Palau Robert. Sempre vaig trobar una solució per a les pressions.

Amb en Pujals també. En l’època d’en Vilajoana, Santa Mònica ja no era l’espai que inicialment havíem pensat. Perquè ja hi havia el Macba. I perquè no hi havia recursos. Un altre dia dramàtic va ser quan estàvem fent l’exposició de l’Antoni Muntadas. Em truca el director general per dir-me que el que costa fer-la és el que tinc per a tot l’any, i que jo mateix. Òbviament, la vam fer.

No hi és, al llibre. Però, com t’he dit, neix amb Trans Sexual Express. Vaig fer de comissari a nivell institucional de Catalunya d’una exposició internacional a Milà. Vaig seleccionar el Muntadas, el Jorge Ribalta i la Hannah Collins. I el dia de la inauguració el conseller [Vilajoana] em va dir: “Jo no sé si t’hauria de fer dimitir, amb aquests artistes que has triat.” I vaig pensar: com és possible que el conseller no sigui conscient de la importància d’aquests artistes? Ja no hi havia cap al·licient per mantenir el projecte. En aquest moment jo ja no tenia la llibertat plena per actuar.

La de Dau al Set. Era un tema tabú. No s’havia fet mai cap exposició de Dau al Set. Ho vaig parlar amb el Macba i vam decidir fer dues exposicions simultàniament. Com sempre, finalment el Macba se’n va distanciar. La va ajornar. Nosaltres la vam fer com havíem dit. A diferència dels surrealistes, no vaig aconseguir fer la fotografia de grup. El Tharrats, pobret, estava malalt. I el Tàpies no es va presentar. Però només veure junts l’Arnau Puig, el Cuixart i el Brossa, veure com s’estimaven, ja em va produir una gran satisfacció. He seguit amb desolació el cas de l’arxiu de l’Arnau... això, a la meva època, hauria estat inconcebible perquè estàvem hiperpendents d’aquestes coses, estàvem a prop d’aquesta gent, coneixíem les seves dificultats....

No sabria què dir perquè feia 17 anys que no hi posava els peus.

Vaig intentar entrar-hi un dia però vaig veure que hi havia un restaurant a la rampa. No el reconec ni físicament, l’edifici. La idea principal dels arquitectes, dos savis, l’Helio Piñón i l’Albert Viaplana, era que entraves en una casa pel balcó. Em va provocar un rebuig total quan vaig veure que s’havien carregat aquesta simbologia. No he seguit res del que s’hi ha fet a dins, no en puc opinar.

El problema és que els espais de l’art contemporani que finalment s’han consolidat no són útils per al món de les arts actual. I, com sempre, la pressió cau sobre Santa Mònica. Quin paper crec jo que hauria de tenir? Preguntar-se on som ara a nivell del disseny, de la fotografia, de l’arquitectura... Ningú se la fa, aquesta pregunta. Ningú sap respondre on som. Fora bo que Santa Mònica recuperés el seu esperit originari.

Sempre s’ha tirat sorra al damunt de Santa Mònica. Ho vaig començar a veure, que havia de fer el llibre, quan el Jorge Luis Marzo va fer el documental Macba: la dreta, l’esquerra i els rics. El Pep Subirós hi va fer una declaració que em va deixar glaçat: “[Amb l’obertura del Macba], el pacte era tancar Santa Mònica.” Soc d’una grandíssima ingenuïtat, perquè no en tenia ni idea, d’aquest pacte.