I si Godot fos Beckett?

Fa 30 anys de la mort de Samuel Beckett. I en fa 30 del naixement de la Sala Beckett, just un mes abans. El dramaturg irlandès, que presidia la sala del barri de Gràcia abans d’obrir la porta, va acceptar que el nou espai dugués el seu nom. Ara, la Beckett, ja instal·lada al Poblenou, ha multiplicat la imatge del dramaturg. I li vol fer un homenatge amb motiu dels 30 anys de la seva mort. Per primer cop, s’atreveixen a presentar un muntatge del mític Tot esperant Godot. Serà Ferran Utzet, amb traducció de Josep Pedrals, qui assumeixi aquest repte. En l’obra, que va causar un fort impacte per la incertesa contínua, dos personatges esperen un tal Godot, sense conèixer-lo ni saber com el reconeixeran. Utzet, a Esperant Godot, ha deixat totes les claus obertes per als intèrprets i el públic. “Potser aquest Godot, per a nosaltres, avui és Samuel Beckett”, diu misteriós al final de la conversa amb aquest diari. Qui sap... L’obra s’estrena aquest vespre i es podrà veure fins al 4 de gener.

Nao Albet i Pol López són Vladimir i Estragó. Es respecten al màxim les acotacions del dramaturg –“hi ha uns 40 silencis”, calcula Utzet–, tot i que han intentat que la peça tingui molt ritme. La intenció és deixar ben obertes totes les claus que plantejava en aquesta escena, que es pot relacionar amb el teatre de l’absurd, tot i que Utzet prefereix desetiquetar-la, perquè sovint el teatre de l’absurd s’identifica amb un text insòlitament divertit i es relaciona amb l’univers de Monty Phyton. El teatre de l’absurd, en realitat, neix com a reacció a les Guerres Mundials i a la sensació de buidor de la societat europea, massa ferida en l’ànima perquè creu que “la vida no té sentit”. Beckett desafiava la lògica i per això “ens fa riure”.

Utzet ha mantingut aquest to ambigu, tot i que l’ha traslladat “a l’esperit dels nostres temps: l’obra no canvia, però sí la manera de fer-la”, comenta Utzet. I és que Tot esperant Godot és una obra icònica que s’ha fet professionalment comptadíssimes vegades a Catalunya. Probablement, la que millor reconeix una fidelíssima capelleta teatral és la que Lluís Pasqual va fer amb Anna Lizaran al Teatre Lliure. Els responsables de cedir-ne els drets d’autor, molt gelosos de les precisions de Beckett, van impedir que se’n fessin reposicions en veure que, finalment, un dels dos protagonistes era una dona. Pel que sembla, aquestes imposicions continuen igual de restrictives. Tot i això, el director admet que, si se segueixen les propostes de Beckett, la peça funciona molt bé. Utzet fa una de les seves primeres direccions fora de la Biblioteca de Catalunya. A la sala que gestiona La Perla29, ha fet d’ajudant de direcció d’Oriol Broggi molts cops i també va debutar amb peces com La presa, Traduccions/Translations, Dansa d’agost i Sopa de pollastre amb ordi. Recull la tradició d’atrevir-se a reposar títols que van ser grans èxits en la seva època. Creu que és necessari recuperar peces que són clau per entendre la tradició de la dramatúrgia actual.

També els altres personatges, que apareixen en aquest espai erm, amb un arbre i una pedra com a únics punts de referència, han quedat ben oberts a la interpretació de l’espectador. Els personatges són rodamons? Esclaus? Són uns morts que esperen Déu? Aquesta incertesa, aquesta ràbia per no comprendre la situació que els ha tocat viure, coincideix amb l’actitud de la societat catalana d’avui, desorientada per una situació política massa enrocada (amb presos polítics i exiliats) i amb un món que dona senyals d’esgotament (un escalfament global que serà catastròfic), però els que aparentment disposen de les eines per corregir-lo en fan cas omís.

‘Bruels’, premi IT

A la Sala de Dalt, es pot veure, només fins aquest diumenge, Bruels, una obra d’Oriol Morales i Pujolar de la companyia La Llarga, que va rebre el premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre. Estrenada en l’últim Grec, la peça fa reviure una història de dues dones que es van estimar i van morir cremades, sense que mai s’hagi resolt el cas. El bruel és el cant del bitó, un bram desesperat, com el de la Terra que clama.