Cinema

Lucía Alemany

Directora de cinema

“Els pares no es paren a mirar el fill i saber qui és”

A l’Escac em va venir una obsessió pel realisme que pareixia que m’hi anava la vida

Del poble a l’univers: aquest camí artístic tan transitat i inspirador és també el que ha seguit Lucía Alemany (Traiguera, Baix Maestrat, 1985) en la seva opera prima, La innocència, que arriba avui als cinemes després de presentar-se al Festival de Sant Sebastià (a la secció Nous directors) i d’aconseguir set nominacions als premis Gaudí, que es lliuren la setmana vinent. La jove debutant Carmen Arrufat brilla en el paper d’una adolescent embarassada, en un film d’inspiració autobiogràfica, ambientat a Traiguera, que combina actors no professionals amb dos pesos pesants de la interpretació, Sergi López i Laia Marull, en els papers de pares de la protagonista. La vida d’Adèle, Carmina o revienta, el curt Wasp (Andrea Arnold) i Berlanga són alguns dels referents d’aquesta jove cineasta amb moltes coses a dir, que va estudiar comunicació audiovisual a la Universitat de Vic i direcció a l’Escac.

Li interessa el cinema realista?
Sí, això va ser a l’Escac. Quan estudiava tercer, em va venir aquesta obsessió a un nivell que pareixia que m’hi anava la vida. Ara miro enrere i em pregunto d’on ve... I aquí estem, defensant el realisme.
Per què li agrada tant? El cinema realista l’apassiona?
Clar, és per això. Em vaig adonar que el que m’agrada és el cinema com el curtmetratge Wasp, d’Andrea Arnold. Quan vaig al cinema i sento frases que em grinyolen o reaccions tòpiques en la interpretació, no m’agrada, em trauen de la pel·lícula. En canvi, per exemple, en l’última que he vist, Antonio Banderas en la d’Almodóvar està finíssim, en vaig sortir molt satisfeta. Com no havia de fer una obra en què lluités per això? Per a mi era el que importava.
D’aquí ve que ambienti la seva ‘opera prima’ al seu poble, Traiguera?
Clar, havia de parlar del que coneixia, no em podia ficar en aquest embolic sense dominar el tema. A part, eixe poble és el meu tresor; cadascú té la seua història de vida, i la meua és que he nascut en eixe poble, havia d’explicar això.
El tema de l’embaràs adolescent també el coneixia?
Sí, el fet concret que tracta la pel·lícula em va passar a mi als 17 anys, em vaig quedar embarassada. És un tema que encara és una mica tabú, i està bé donar-hi llum. Jo estic totalment disposada a plantar-me i dir que em vaig quedar embarassada als 17 anys i aquesta és la meva experiència, perquè n’hem de parlar. Mentre les coses estiguin en secret, ens fan mal a dins.
Pares i fills viuen en mons diferents?
A vegades els pares no s’adonen que els fills hi són per ensenyar-nos moltes coses. Les noves generacions hi són perquè els adults també aprenguem. Els pares marquen coses que volen i no s’han parat a escoltar i a mirar el fill i saber qui és, a donar-li llibertat, respectar-lo i deixar que sigui qui realment és. La pel·lícula va un poc d’això, d’una xiqueta que s’està descobrint, entrant a l’adolescència, aprenent a saber qui és, i uns pares que no li ho estan permetent, li estan ficant tot d’impediments al desenvolupament de la seua personalitat. Jo sento que això passa i que no és bo; al final les noves generacions han de ser lliures per fer un món millor, el futur són elles. No els hem de carregar els nostres propis patrons i les nostres merdes.
Carmen Arrufat, la protagonista principal, fa un treball extraordinari. Com la vau escollir?
Volíem que la protagonista fos algú que no tingués una tècnica actoral marcada, buscàvem actors no professionals. Vam fer un càsting mitjançant un vídeo de presentació; vam rebre uns 150 o 200 vídeos i no vèiem ningú que ens convencés fins que va arribar el de la Carmen. El primer que ens va agradar és la innocència de la seua cara. La gravàvem i mos mirava, somreia, guardava la rialla, amagava la panxa, es mirava en una finestra que hi havia... I després hi havia la veritat que desprenia i les ganes que hi posava. Li vaig demanar si estava disposada a viure tot el que significava aquest paper i va dir que sí. Jo em vaig despullar contant la meva història i Carmen Arrufat es va despullar contant els seus traumes, i amb aquest material sensible vam jugar.
L’arc dramàtic pel qual transita és molt gran.
La vaig furgar per trobar alguna cosa que li produís dolor i utilitzar-ho per posar-se davant d’una càmera i plorar, interpretar des de la veritat del que estava sentint en eixe moment. Li costava treure la ràbia i jo m’hi vaig posar perquè la tragués, pegant-li pessics, parlant de temes que l’afectaven... Òbviament sempre des d’un punt positiu. Va ser una mica amb el mètode Stanislavski, vam jugar amb el material sensible que teníem.
Per què vau escollir dos actors catalans com a pares, Sergi López i Laia Marull?
Perquè és una coproducció catalanovalenciana i per la veritat i naturalitat que ells transmeten, perquè havíem de combinar actors professionals amb d’altres que no ho són. Havien de ser actors que es desenganxessin del codi actoral i entressin al codi del realisme, i la Laia i el Sergi eren perfectes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia