“En patrimoni mai hi ha prou consciència”

El polític –exconseller de la Generalitat i exalcalde de Girona– i historiador Joaquim Nadal (1948) dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) des del 2013. Viu amb passió i exigència la seva responsabilitat al capdavant d’aquest centre creat el 2006, les missions del qual desgrana en aquesta entrevista, durant la qual abordem temes patrimonials d’actualitat com ara el conflicte amb Aragó. Quan acabem la conversa li retrec que no haguem parlat de política. “Però si n’hem parlat tota l’estona! De política cultural. En el fons, tot és política”, m’etziba.

Recordo molt bé quan es va votar al Parlament. Del que es tractava era de situar Girona en el mapa dels equipaments culturals del país. Vinculat al sistema Cerca [Centres de Recerca de Catalunya], els patrons fundadors van ser la Generalitat i la Universitat de Girona, on ja hi havia hagut un altre institut patrimonial però que no tenia el mateix rang. La primera etapa va ser dirigida per Gabriel Alcalde. Fins que el 2013 es va convocar un concurs públic internacional per seleccionar un nou director; m’hi vaig presentar i el vaig guanyar. Feia un any que m’havia reincorporat a la universitat.

Està molt bé que hi sigui. Era necessari que hi fos. Que es podia haver anat més enllà? Sí. És veritat que de tots els centres Cerca és el més petit de tots. És el que té una estructura més justa tant de personal com pressupostària. Però com a fundació tenim flexibilitat per fer moltes coses, per exemple encarregar estudis externs.

Hem insistit a ser un institut de recerca en patrimoni cultural a Girona però no només de Girona. A poc a poc hem anat obtenint l’acceptació i el reconeixement, per diferents camins: un postgrau amb títol propi de la Universitat de Girona però promogut i compartit amb la Universitat de Lleida, els quatre simposis que portem fets de l’Observatori dels Públics o la mateixa trajectòria investigadora dels investigadors directes o adscrits de l’institut amb presència al Pirineu, a la Catalunya Central, a Ponent, a l’Ebre, també a Barcelona.

Que fos de referència a Catalunya. Ho som més ara que fa set anys? Sí. Ho som tot el que voldríem? No. Com t’he dit, ens falta estructura. Som referents en l’Observatori dels Públics? Sí, indiscutiblement sí.

D’entrada els museus es trobaven que els arribaven peticions de dades de molts llocs diferents: Ajuntament, Diputació, Departament de Turisme, Departament de Cultura... Era necessari fer una sola enquesta que respongués a tothom. I que no alimentés la competitivitat entre museus: cada equipament té el seu informe propi, però no els dels altres. Hem anat afinant i homologant els paràmetres tant quantitatius com qualitatius i això ens ha permès treure les arestes que generava el còmput estrictament quantitatiu. No es tractava de comptar menys sinó de comptar tots igual. Ara ja tenim quatre anys seguits de dades i penso que han acabat sent una eina molt profitosa per als centres per treballar tant l’univers dels que els visiten com l’univers dels que no els visiten.

El mapa dels equipaments museístics de Catalunya és extremadament heterogeni. En certa manera topem amb la contradicció d’aquells que voldrien per cada cosa crear un museu a cada cantonada i aquells que estan obligats, des del govern o des d’altres instàncies administratives, a recomanar planificació. No tothom amb tres arades pot fer el museu de les eines del camp. El que alguns dels nostres estudis ajuden a fer entendre és que cal prioritzar la singularitat. Hi ha un aspecte que s’ha de tenir molt en compte: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és per a Esterri i per al Pallars Sobirà tant o més important que la Fundació Miró per a Barcelona. Per a aquests pobles, aquests equipaments tenen un impacte social, cultural i econòmic superior al que un gran equipament té per a la ciutat de Barcelona. Les inversions en cultura al territori tenen un valor afegit molt important.

Sí, però s’ha de concretar com l’implementem, si no volem que quedi enterrat en un calaix. De moment, cal dir que s’està fent un molt bon treball a la base, amb les xarxes territorials de museus. Però s’ha d’arribar a la cúspide.

Ens n’ocupem tant si mantenen el seu ús primigeni com si l’han perdut i n’adopten un de nou que no el malmeti, que no en perverteixi els elements més emblemàtics. Hem fet un inventari de les vies verdes com a model de reconversió de l’antic patrimoni ferroviari. El patrimoni que mira endavant. Cal que un far al segle XXI segueixi sent un far? No. Cal que un antic monestir desamortitzat torni a ser a qualsevol preu un monestir? No, pot ser una facultat o una biblioteca. Què s’hauria de fer d’un patrimoni natural i també cultural tipus Radio Liberty?

Abordem l’art en perill, en general, i no només en el context català, perquè l’institut té una clara vocació internacional. Aquí hi entren les falsificacions, l’espoli, el tràfic il·legal, la destrucció iconoclasta però també per abandonament... I, sí, una sub-línia molt potent és el període de la Guerra Civil. Estem treballant en un repositori de dades sobre destrucció, salvament i mobilitat de l’art durant el conflicte. Acabarà sent un gran corpus documental de les peripècies del patrimoni català. Obra a obra. Hi ha diverses fonts arxivístiques: Museu d’Arqueologia, Museu Nacional d’Art, Arxiu Nacional, arxius figuerencs, de Lleida, de Tarragona, el fons Eugeni d’Ors, el fons Guerra Civil de la Generalitat, l’Arxiu Tarradellas de Poblet... A més, ens aliarem amb una xarxa d’historiadors locals, de Manresa, de Mataró, de Granollers, de Vic, de Tortosa... per nodrir-nos de dades que nosaltres en els arxius generals no tenim localitzada. Ho penjarem tot en línia en un únic document, un macrodocument forçosament sempre obert a afegir-hi nova informació. Estarà a disposició de tothom. Podràs resseguir tots els moviments dels vint viladomats que hi havia al convent de Sant Francesc de Barcelona. O de la creu de Vilabertran, de la qual he escrit un article que han publicat els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos: des de Vilabertran, passant per la caixa forta de la Banca Arnús de Figueres, cap a Olot, d’aquí a París i, amb parada a Girona, de nou a Vilabertran.

Hi pensem. Una possibilitat seria una exposició molt visual, molt cartogràfica i molt impactant a les sales del MNAC. Ho tenim al cap, i amb ganes.

Fins al punt que tothom, i tothom vol dir ICOM, ICOMOS... totes les autoritats culturals del món, han clamat contra aquest principi d’inanitat trumpiana que diu que en la defensa de la pàtria no ens importa el patrimoni que es destrueixi. Efectivament, té una vigència alarmantment permanent. Si ens tornem a situar al nostre context, la lluita dels salvadors de l’art durant la Guerra Civil és aquesta: d’acord, això és un sant, una marededeu, un retaule gòtic de significació religiosa, però hem d’aplicar els principis de la Revolució Francesa, no ho podem destruir perquè aquest art és del poble.

Des de l’institut, tot i que no hi podem intervenir, sí que volem ser escoltats per corregir alguns dèficits. Per exemple: tot el patrimoni eclesiàstic és visitable? No. Moltes esglésies recòndites estan tancades perquè han desaparegut els capellans, els seus custodis històrics. Depèn de la bona voluntat del veí que guarda les claus. El projecte de Catalonia Sacra, amb el qual col·laborem, cerca mecanismes d’accessibilitat perquè aquest llegat no resti ocult i abandonat.

El que hem sacralitzat en termes d’arts nacionals no corre cap perill: ningú construirà un hotel al lloc d’una església romànica. El problema, i greu, és quan entrem en el patrimoni més rabiosament contemporani, perquè no té eines efectives de protecció que no siguin lesives per l’autoritat local que vol aplicar-les. Un edifici dels anys cinquanta posem pel cas de Bohigas, Martorell, Mackay, si algú ha decidit que el vol enderrocar per fer-hi una casa nova, difícilment l’Ajuntament podrà impedir-ho fins i tot en el cas que fos declarat BCIL, perquè les indemnitzacions que et poden caure si estàs lesionant interessos privats són infinitament superiors a les que pots assumir com a administració local. Aquest risc sí que és real. Em preguntaves per la consciència. Que hi ha molta més implicació que anys enrere? Sí. Que és més viva en consideracions ecològiques, sostenibles...? També. Però tots plegats, i jo m’hi poso, mai no estem prou conscienciats. La temptació de fer-nos trampes al solitari és poderosa.

Hi ha un problema de saturació en determinats equipaments i, si es posa en perill la seva conservació, soc partidari de mesures polítiques dràstiques.

Tornant al context de la Guerra Civil, per al cas de Sixena: malament quan fem servir el patrimoni salvat com un instrument de confrontació política. En el cas de les obres de la Franja, originàries d’un mateix bisbat, la partició pura i simple és un assassinat de la col·lecció. Que un jutge decideixi el seu destí últim sense atendre totes les seves peripècies em sembla dramàtic. Sincerament et diré que no sé com s’ha de fer un reset d’aquests conflictes, però algú ho hauria d’intentar. A algú se li hauria d’encendre la llumeta per fer veure a totes les parts afectades, d’aquí i d’allà, que no es pot seguir fent disbarats amb el patrimoni. I, compte, la resistència a ultrança enfront dels tribunals no ens pot portar res que no sigui anar a pitjor.

Punt u: les pintures actuals, si es treuen, ha de quedar clar, com demanen experts com en Francesc Fontbona, que tindran un tractament raonable com a béns patrimonials, és a dir, que s’han de preservar, i potser s’hauria de buscar una manera alternativa d’exposar-les. No cal que fem grans proclames de la seva significació execrable: la realitat és que tenen un valor històric. Punt dos: els murals de Torres-García són incomplets i s’hi ha de buscar una altra ubicació digna. I punt tres: penso que s’hauria de deixar el Saló de Sant Jordi en la nuesa de la seva arquitectura.