La música acompanya l’enrenou d’una edat

David Greig (autor de drames compromesos com ara L’arquitecte) assegura que Aquella nit és l’obra més boja de la seva trajectòria. Perquè la van fer com un divertiment amb el seu col·lega músic Gordon McIntyre i els actors. El director David Selvas insisteix amb la fórmula que tan bé funciona a La importància de ser Frank (que torna al Poliorama). En realitat, explica una ficcionada història d’amor improbable, que és tan fals com entranyable. La pàtina de representació és constant, en part perquè els mateixos personatges hi juguen, com reescrivint la història del seu enamorament. Una nit que ningú esperava i que resulta ser determinant per al futur dels nois, que just superen la crisi dels 40. Ben bé com al Midsummer (Tantarantana, 2013).

La peça passaria com un entreteniment divertit, gràcies a la connexió dels dos actors i l’empatia que generen amb el públic des del minut 1. Efectivament, la música és un coixí balsàmic que fa molt més lúdica la proposta. Hi ha una sensació grunge, de bar, que lliga molt bé amb aquesta història fulletonesca. Potser una pega que sona excessivament és l’ús dels micròfons. Que es pot justificar pels moments de cançó però que distorsiona quan es produeix la peripècia entre còmica, quotidiana i dramàtica dels dos protagonistes. Tot i així, els moments de banda musical són molt seductors i el codi interpretatiu, enllaçant les casualitats sense transicions fan molt atractiva la proposta. La música, com una capa geològica, defineix una generació. I la que sona és la dels que tot just arranquen els 40 anys. Amb una actitud desesperada, tragicòmica.