L’instant del canvi

Des de l’aparició fa vint anys del volum de contes L’ensenyador de pisos que odiava els mims, Empar Moliner s’ha convertit en un dels revulsius de la literatura catalana, sobretot del relat en la línia dels Calders, Rodoreda, Monzó, Rendé, Pàmies i Galmés. Si el país no fos tan reprimit es reconeixeria el seu valor literari estricte més enllà del periodisme televisiu. El públic, però, li ha donat suport perquè qui ha llegit Moliner, repeteix. Ho faran encara més amb els contes heterodoxos És que abans no érem així (Columna): visió lúcida, situacions còmiques de tan amargues amb la ironia imposant la pura mirada que Moliner reflecteix sense que li caiguin els anells quan reconeix: “Soc una escriptora de realisme i fins i tot cometo el pecat que m’agradi el costumisme.”

Nascuda el 1966 a Santa Eulàlia de Ronçana, Moliner ha volgut que els personatges dels seus nous contes siguin antiherois cinquantins que viuen en la perplexitat d’una edat poc agradable, en què totes les misèries es renoven d’una manera rotunda. Des d’una nouvelle que dona títol al volum fins a un microconte de poques línies sobre la situació brutal d’unes garses en una carretera –que és gairebé un poema de Baudelaire–, Moliner es mostra pletòrica: “Gràcies per això de Baudelaire (el que va dir que cal estar sempre embriacs, de vi, de poesia o de virtut). Justament per això que dius, que hi ha una, podem dir, novel·la curta, al costat hi ha aquest microconte que tu dius. I m’agrada que estiguin junts, perquè al meu entendre, el microconte de tres línies resumeix la novel·la curta. Expliquen el mateix: t’estimo, però te’m menjo. Per mi, el relat et permet explicar un fragment de vida, un instant que ho canvia tot. Potser per això les novel·les que m’agraden tenen poc argument.”

Alguns dels seus lectors erudits han volgut considerar-la costumista, però el que fa és pura mirada sobre la realitat. Quan li pregunto on se situa, àgil i nerviosa, em contesta: “Parlar de costumisme està molt mal vist, i llavors tenim la categoria superior, que és el realisme. Però on situaríem Faulkner? Jo diria que Faulkner, com Víctor Català, són costumistes. Jo adoro els quadres de costums, però els quadres de costums bons han de tenir, a banda d’explicar coses de la societat retratada, una mirada crítica o si més no vigilant. En aquest sentit, i per pura broma interna, li he dedicat un fragment de conte (un conte que tira enrere i enrere fins a les cavernes) a Josep Maria Folch i Torres, que és l’autor que vaig llegir de petita (no em corresponia per edat, els llibres eren del meu avi) i de qui he imitat el llenguatge. L’hi devia!”

Li pregunto com veu la seva evolució des del teatre on va començar i el pas per la ràdio i televisió: “Vaig marxar de casa amb un grup de teatre, La Farinera, als 17 anys. Vam viure en comuna en una casa ocupada, a Gallecs –ara tenim un grup de whatsapp–. Va ser casualitat. Amb ells vaig prendre trips, vaig fer festes de la lluna i el sol... Érem uns hippies. Jo escrivia coses, per al grup. La ràdio i la tele són una conseqüència d’escriure. Vaig publicar el primer llibre de contes el 1999, i en Cuní em va oferir de fer una secció. Anava a rodes de premsa culturals. Mai ho he deixat, sempre m’han anat donant feina. En Bassas, amb en Monzó i l’Espadaler, la Melero, l’Òscar Fernández... És una feina divertida.”

Moliner també es notícia perquè un dels seus llibres més coneguts de contes, T’estimo si he begut, serà adaptat al teatre: “Han agafat aquest títol, però són contes dels quatre llibres de contes que he fet. Els han triat i jo els he adaptat. No puc tenir més sort. Dagoll Dagom, les T de Teatre i La Brutal són tres companyies que han fet coses que m’han emocionat. Hi ha un conte dels que han triat que és força tristot. Es diu Dos anys en la vida de Flora Camí, i és de l’últim llibre, el que va guanyar el Rodoreda. És una dona sense sort, que comença a córrer, i que a la vida no ha pogut triar res. Jo, és clar, tenia al cap una cara, un personatge... I ara, ara que he vist com el fa la Carme Pla, em passa una cosa increïble, i és que la veig a ella, penso que el personatge és ella.”