“La corrupció és arreu on ha arribat l’home, és planetària”

Evidentment m’identifico amb la tradició nord-americana, amb la francesa mai. Jo sempre busco un tema, i aquest tema necessita uns personatges que siguin capaços de sostenir la trama. La meva funció primordial és aconseguir que aquests personatges siguin creïbles. Si em sento satisfet amb la creació dels personatges, aleshores la història flueix sola.

Qui mana a la novel·la no és l’escriptor, són els personatges. Si els personatges no són creïbles, hi pots posar tot l’estil que vulguis i aprofitar tota la fantasia que tinguis al cap, però la novel·la no funcionarà. Només serà un exercici d’estil. Ho tinc més que comprovat, com a mínim en el meu cas.

Segur, i tant! En la majoria dels meus llibres, les ciutats són tan rellevants com els personatges: respiren, actuen i tenen una influència directa sobre els protagonistes. Comparteixen la història amb la trama, i sovint també amb el tema que tractem. Si no l’hagués situat al Marroc, estic segur que hauria trobat una altra atmosfera i altres situacions.

Sens dubte. Tànger és una ciutat romàntica. Situar allà una història és ja en si una epopeia, de descobertes. Hi ha hagut molta gent que ha arribat a Tànger i quan n’ha marxat no ho ha pogut superar. Tànger és una barreja de totes les cultures mediterrànies. Et devora sense que te n’adonis. Tot això em sembla fantàstic. Poques ciutats, potser també Marsella, tenen aquesta màgia.

La corrupció la tenim com a rerefons. És al Marroc, però també arreu on ha arribat l’home, és planetària. Als països on la pena de mort s’executa amb alegria també té gent que arrisca sense valorar les conseqüències. Quants presidents de països no han estat condemnats per corrupció? Els diners són més atractius que una dona o que el sexe. Hi ha hagut força fantasia al voltant del sexe i les conspiracions, però els diners tenen el doble d’atractiu.

No necessàriament. El que m’ha ajudat més ha estat el coneixement del factor humà. L’avantatge d’un escriptor que prové de l’exèrcit, o de la policia, és la seva mirada sobre el factor humà, detonant de moltes de les nostres històries. Tens l’obligació de fer viure els teus personatges i conèixer les incerteses en què poden caure. Així vas identificant el valor, el coratge, l’horror, la covardia... Un escriptor que no hagi passat per l’exèrcit ha perdut el cinquanta per cent del seu poder literari.

Sí, tindran un problema de versemblança, però tenen tot el dret a fer-ho. En realitat tot surt de la imaginació.

Per sort, sí. Abans formava part de l’exèrcit i estava massa vigilat. Ara estic per sobre de qualsevol limitació i jerarquia. Soc lliure com el vent [riu].

Són figues d’un altre paner. Crec que a tots els països la policia i l’exèrcit han d’intervenir per salvar els valors democràtics, i més davant d’una amenaça tan gran com la que va patir el meu país. Ho dic perquè l’integrisme va triar el llenguatge de les armes i van cometre autèntiques atrocitats. No pots vèncer algú amb paraules quan l’altre té una arma entre les mans.

Sí, però el que dicta això no és el gènere sinó la voluntat de l’escriptor de denunciar tot un estat de coses. Des de la novel·la negra pots denunciar els polítics i els abusos de poder, però obligatòriament no hauria de ser el seu paper. És la funció de l’escriptor, i el que tractes amb una novel·la negra ho pots fer perfectament amb una de blanca, tot i que amb la novel·la policíaca tenim més llibertat d’acció.

Totes les novel·les són d’una manera o una altra novel·les polítiques. No en tinc cap dubte.