Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és una filòloga, professora, investigadora i, darrerament, comissària. Ho va ser de l’Any Pedrolo i des d’aquest any de Tiana Negra. És experta en el gènere negre i policíac i ha coordinat i participat en algunes antologies, com ara Elles també maten. Fins ara, tenia dues novel·les, La dona de gris i El somriure de Darwin, que es movien pels marges del gènere negre. Presenta Els dits dels arbres (Bromera), ja obertament fora del gènere criminal.

“La meva novel·la negra és poc negra. Sempre és fosc, el que escric, però no ben bé dins del gènere. Una cosa és estudiar el gènere; una altra, significar-me com a autora de negre i policíac. Des del punt de vista creatiu, aquest encasellament no m’agrada. Un bon títol procedimental m’agrada llegir-lo, la investigació, la intriga, però no m’agrada escriure’l”, admet l’autora.

A Els dits dels arbres presenta la història de la Irene, una noia que acaba de sortir de dos anys d’internament en un psiquiàtric. Viu sola i el psiquiatra –a qui odia– li recomana que, com que li agrada escriure –va guanyar un premi important de novel·la–, escrigui el que li passi pel cap, com a teràpia. I ella ho fa en unes llibretes que són les que anirem llegint, menys en la part final.

“He parlat amb psicòlegs, conec gent amb problemes mentals i vaig llegir molts textos específics, però no volia que la protagonista fos una persona amb una malaltia de base greu, que fos esquizofrènica, per exemple, i que això ho justifiqués tot. El que la Irene té és estrès posttraumàtic”, no per un fet concret, sinó per fins a tres moments que se sumen i que no podem comentar, com altres girs.

Tot plegat la du a aïllar-se. “A aquests fets s’afegeix que és superdotada, cosa que encara l’aïlla més. Però volia remarcar que és molt intel·ligent perquè, si no, costa de creure que parli d’ella mateixa amb la distància amb què ho fa.”

Amb tot, Villalonga no ha pretès fer una novel·la sobre la malaltia mental. Volia parlar del fet creatiu, “com de vegades la màgia creativa et pot ajudar”, des del punt de vista literari i també del món de l’art de carrer, dels grafits urbans. “Volia parlar, també, de com, per qüestions de què no som responsables, a vegades ens costa transitar per la vida.”

Tot i que hi ha punts en què es podria trobar reflectida, conscientment o inconscient, només ha abocat un estat d’ànim. “De cap manera volia fer autoficció, però sí que hi ha un estat d’ànim tocadet que no puc negar, que es deriva de la meva viudetat, bastant recent, quan vaig començar a escriure aquesta novel·la”, confessa.

El que va posar en marxa l’obra, curiosament, és el que menys ho sembla. “De vegades, hi ha coses molt importants per a l’autor, dins la novel·la, que després no són les que destaquen els lectors. Va partir de parlar de l’art de carrer i de l’amistat entre la protagonista, la Irene, i la pintora, la Bruna.”

Què suposa més pressió: ser comissària de l’Any Pedrolo, de Tiana Negra, editora de reculls, escriptora...? “L’Any Pedrolo va ser molt bèstia. Una gran experiència, magnífica, me’n sento orgullosa, però va requerir un esforç molt gran. La responsabilitat la vaig entomar bé, però les activitats es van desbordar i em van representar un gran desgast físic i intel·lectual.”