Contra el silenci

Francisco Castro (Vigo, 1966) va ser 18 anys professor de filosofia de secundària. En fa tres que és director general de Galaxia, una de les editorials gallegues més importants, amb 70 anys d’història, fundada per mantenir viva la llengua gallega. Per sobre de tot, però, Castro és escriptor. Ha publicat més de vint títols, per a totes les edats, i escriu cada dia. “Escriure és el que dona sentit a la meva vida”, afirma Castro.

Ha visitat Barcelona per presentar Tants anys de silenci (en català, a Capital Books, traduït per Eduard Velasco; en castellà, a Rayo Verde, traduït per Raquel Ferrón), ambientada en dos temps, el present i el 1936, en un pazo de Vigo, on troben una fossa comuna amb set cossos amb un tret al cap. Un és d’una dona que abraça el llibre d’un poeta desconegut. “Em costa molt anomenar-la Guerra Civil, perquè si ara el destacament militar d’allà on sigui s’alça contra el govern de Sánchez, no parlaríem d’una guerra civil, parlaríem d’un cop d’estat contra una legalitat democràtica, que és el que era la República”, explica Castro.

L’obra mostra una història d’amor a tres bandes. I molt més, com detalla l’autor amb un parlar ràpid, empàtic i precís. “La novel·la és un crit contra molts silencis. El més obvi és el silenci obligat pel franquisme i el postfranquisme en què seguim vivint, que és diferent del que havia estat, però continua, com es pot veure amb l’auge de Vox. Això va dur quaranta anys de silenci obligat més tots els que han vingut després”, es lamenta Castro. “I també hi ha un segon silenci, el que angoixa una protagonista que pateix el terrorisme masclista dins de casa. És el silenci dels veïns, de l’entorn, el silenci social dels que mirem cap a una altra banda quan sentim crits i baralles i no hi actuem per evitar-ho”, comenta, abans de concloure que “és una novel·la contra el silenci i contra la violència”.

Amb tot, no és una novel·la sobre la Guerra Civil. “Hi ha la tendència a dir «ah, una altra novel·la sobre la Guerra Civil», com si se n’haguessin escrit massa, cosa que no crec; aquí es va implantar una capa de silenci, una amnistia i un perdó absolut i mirem tots cap a una altra banda.”

“Narro una història d’amor que, com diu un dels tres protagonistes, «justifica una vida»; tots tres es veuen atropellats per la història i pel que va passar en aquella època.”

En cada capítol –breus o molts breus, per mantenir la tensió narrativa– es va veient què va passar el 1936 i què passa actualment, a través d’un personatge que aleshores era jove i ara és ancià.

“En aquella època molta gent va aprofitar la impunitat legal i l’ús de la violència per passar comptes, també amorosos. Cosa que fa un dels personatges. Perquè els humans som capaços de passar per davant d’una casa en flames i entrar-hi a salvar un nen, jugant-nos-hi la vida de manera altruista, i també podem dissenyar una maquinària per exterminar els enemics polítics, com es va fer aquí a la postguerra i, després, van perfeccionar els nazis.”

“I també tenim una pulsió sexual, Eros, que va unida a Tànatos, la mort, i per amor som capaços del millor i, també, del pitjor. Som un animal violent que senyoreja al planeta a còpia de violència. I com ho podem corregir? Insistint en l’educació. No hi ha una altra manera”, afirma.

“Dins la novel·la té un paper de memòria històrica l’illa de San Simón, davant la ria de Vigo, cantada pels poetes medievals; després va ser un lazareto, on la gent que arribava d’Amèrica en vaixell passava la quarantena, però durant el franquisme va ser un camp d’extermini, amb un capellà sanguinari que disparava a tort i a dret... Els que s’oposen a la revisió històrica, a obrir les fosses, són els nets dels que aleshores mataven amb impunitat, cal dir-ho sense por”, ell no en té gens, i es mostra ben conscienciat, com la seva obra.