Música

El ‘soulman’ senzill

Bill Withers, autor de ‘Lean on me’ i ‘Ain’t no sunshine’, mor, tres dècades i mitja després d’haver-se retirat completament de l’activitat professional, als 81 anys

Bill Withers va començar a gravar quan encara treballava de mecànic d’avions
‘Grandma’s hands’, sobre la seva àvia, era, segons ell, la seva millor cançó

Estava retirat, tant dels escenaris com dels estudis de gravació, des del 1985, quan, en un exercici de sensatesa impropi dels músics que assoleixen l’estrellat, va decidir que aquell tipus de vida no era la que buscava un tipus normal i corrent com ell, que havia començat a gravar les seves cançons mentre treballava, havent complert ja els 30 anys, de mecànic d’avions. Les seves cançons, tanmateix, han crescut amb el pas del temps i no han deixat mai de sonar en pel·lícules, ràdios, anuncis, casaments i tocadiscos de milions de llars del planeta, refermant Bill Withers, mort dilluns als 81 anys per una sèrie de complicacions cardíaques, que, aquesta vegada, no tenen res a veure amb la Covid-19, com un dels grans soulmen –i, sense dubte, entre els més càlids i irresistiblement senzills– del segle XX.

La seva carrera va incloure únicament vuit discos d’estudi i un brillant disc en directe al Carnegie Hall de Nova York entre el 1971 i el 1985, però el seu historial de composicions està farcit de cants humanistes que, ben segur, han proporcionat a qui els hagi escoltat quilos de coratge i consol. Lean on me , per exemple, el seu èxit més colossal, i inspiració l’any 1989 per a una pel·lícula amb el mateix nom, és una oda a l’amistat que va ser interpretada en les cerimònies d’investidura de Bill Clinton i Barack Obama i que, aquests dies, fins i tot, ha estat emprat als Estats Units d’himne per a l’esperança davant la pandèmia del coronavirus. Still Bill (1972), el disc del qual formava part va servir també per donar nom, l’any 2009, a un corprenedor documental en què Withers, septuagenari pare de família implicat en la seva comunitat, no mostrava remordiments per haver renunciat, l’any 1985, a allò pel qual altres cantants serien capaços de matar. És, també, el disc Use Me (un altre èxit, adaptada amb força encert a principis dels 90 per Mick Jagger amb la col·laboració de Lenny Kravitz) el que més amunt va escalar quant a vendes, tot i que l’anterior, Just as I am, publicat quan Withers havia d’anar encara a enllestir la construcció del lavabo d’un Jumbo després d’actuar al Johnny Carson Show, ja tenia cançons que esdevindrien clàssics rotunds no únicament de la seva carrera, sinó també del soul: Ain’t no sunshine (amb l’exquisida producció de Booker T Jones i Withers repetint fins a un total de 26 vegades: ‘I know, I know, I know...’) i l’entendridora Grandma’s Hands , que el músic va arribar a qualificar com la seva millor cançó. Si un munt de soulmen cantaven en aquells temps sobre les seves flamants xicotes, Bill Withers ho feia, sense renunciar a la sensualitat, sobre la seva estimada àvia.

Retirada l’any 1985

Tot i que Bill Withers mai no tindria cap altre èxit tan espaterrant com aquells, les seves fites no acaben aquí. Ja en nòmina de Columbia (abans ho estava en la de la modesta i efímera Sussex Records), el cantant obtindria èxits com ara la joiosa Lovely Day (1977) i, a mitges amb el saxofonista Grover Washington Jr, Just the two of us (1980). Withers, però, incòmode amb les vicissituds de la indústria musical i dolgut pel creixent desinterès de la discogràfica cap a ell, va publicar, set anys després de l’anterior, un únic treball en la dècada dels 80 (Watching You, Watching Me). Sense ganes –ni de fet tampoc suport– per promocionar-lo, va decidir retirar-se bruscament de la música, i va rebutjar reiteradament propostes per retornar als escenaris. Una breu compareixença, l’any 2004, en un concert privat d’aniversari per al propietari dels Detroit Pistons; l’assistència, onze anys després, a un homenatge amb motiu del seu ingrés al Saló de la Fama del Rock & Roll, i la gravació d’una cançó, l’any 2017, per a un disc en record del cantant de country Little Jimmy Dickens van ser les úniques aportacions musicals de Withers en els últims 35 anys. “Soc molt afortunat”, responia, simplement, quan se li preguntava el perquè d’aquest retir. “Tinc una dona que em tracta com si fos or i que no em mereixo...”.

Bill Withers, nascut en una família amb sis germans l’any 1938 a West Virginia, i amb problemes de tartamudesa de petit, però, no va deixar mai de ser enaltit com un dels grans tresors de la música popular nord-americana. Questlove (The Roots), l’any 2005, el definia a Rolling Stone com la cosa més semblant a Bruce Springsteen que havien tingut els negres del seu país i, ahir, a Twitter, artistes com ara Coldplay, Alicia Keys, Janet Jackson, John Legend, Ron Sexsmith i Lenny Kravitz mostraven el seu condol. Les cançons de Bill Withers, mentrestant, continuen sonant, i fent servei, a tot el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia