L’art d’estar a casa

“L’art és una mentida que ens acosta a la veritat.” Tant li fa en quin moment Picasso ho va escriure. Avui les seves paraules són una revelació. I un consol emocional i espiritual en aquests durs temps de reclusió i aïllament forçats per l’alerta sanitària del coronavirus. La lluminositat picassiana també podria ser el lema del projecte QuedAR’T a casa , una galeria d’obres ambientades en l’univers domèstic que han reunit en un web els historiadors de l’art Maria Garganté i Manel Trenchs.

“Aquesta iniciativa neix com a reflexió de l’excepcionalitat que estem vivint. I la seva voluntat és empatitzar”, sosté Garganté, que es va engrescar per desenvolupar-la el primer cap de setmana de confinament. Com a tantíssimes persones superades per la situació sobrevinguda, en aquells ja llunyans primers moments de desconcert i desorientació la va atacar a traïció una “malenconia profunda” i es va aferrar a l’art per salvar-se. I es va salvar. Una estratègia de supervivència que ella, des de Terrassa, i Trenchs, des de Mataró, van pensar que pagava la pena compartir amb tothom que tingués la necessitat de buscar auxili en l’art forjant una eina digital (en català, castellà, anglès i aviat en francès, italià, rus, portuguès, danès i suec) que ja ha arribat a les 1.200 imatges que escenifiquen un amplíssim ventall de maneres d’estar a casa.

Sols, amb canalla, menjant, dormint, llegint, escrivint, mandrejant, prenent un cafè o un te o llançant la nostra mirada a l’exterior (avui prohibit) des d’una finestra. “L’art ens pot ajudar a trobar referents. Ens pot ajudar a veure’ns-hi”, raona Garganté. És difícil aquests dies no sentir-se representat en la quietud inquietant d’una pintura d’Edward Hopper. O en el silenci, la solitud i l’absència d’un interior de Vilhelm Hammershøi. I, les veritables víctimes del drama de la Covid-19, reconèixer-se en el sofriment d’un Hugh Auchincloss Steers que es va autoretratar al seu dormitori en l’última batalla amb la sida.

Justícia a les artistes

QuedAR’T a casa ha pouat del llegat dels artistes occidentals d’època moderna i contemporània, sobretot pintura figurativa i algunes fotografies, per gestar un museu imaginari d’obres d’art casolanes “de matisos infinits”. Marcant diferències amb els museus físics, tots tancats des de fa un mes i sense cap esperança que puguin reobrir aviat: en aquest espai virtual, la creació femenina juga amb la igualtat que històricament se li ha negat. Més d’un terç de les peces són d’artistes dones. La perspectiva de gènere ho travessa tot, adverteix Garganté. I aquesta dota el projecte d’un sa esperit crític, impertinent per a les ments benpensants, molt útil per abordar el rol que tradicionalment s’ha assignat a la dona com a encarregada de les tasques domèstiques quotidianes, un clixé sobreexplotat en l’art.

La selecció també s’ha fet amb sensibilitat a la diversitat sexual i afectiva i als cossos fora de la norma. Una obertura de mires que s’ha dut tan lluny com s’ha pogut per al mateix temps no deixar al marge les realitats d’aquest estar a casa més incòmodes, les que mai, i encara menys en una situació tan insòlita com l’actual, hauríem d’ignorar o edulcorar. “La casa pot no ser sempre un refugi, també pot ser un lloc de conflicte, d’opressió i d’abús; tenir una casa no vol dir tenir una llar”, exclama Garganté. La casa com a territori hostil té veu en el web, a diferència d’altres de naturalesa similar que circulen per internet amb la mateixa ambició de fer més passadora la quarantena, però sense entrar en terrenys delicats.

De totes les seccions (una vintena) en què trobem classificades les imatges, aquesta, la de la casa infern és la que ha estat més difícil de construir, admet l’experta. “Però si grates, trobes.” Gratar per no quedar-se en els jardins paradisíacs de Santiago Rusiñol. Gratar per donar visibilitat a la violència contra les dones dels quadres de Frida Kahlo o de les fotografies d’Ana Mendieta. Quedar-se a casa per esquivar una cruel pandèmia amaga més d’una veritat, totes complexes però algunes especialment tràgiques, i aquestes, la mentida de l’art també ens les pot acostar.

D’aquí també la importància que han donat els artífexs d’aquesta proposta visual al text que acompanya les peces per anar més enllà de les aparences i dels estereotips. Un petit escrit seductor i evocador precedeix el passeig per cada un dels blocs. Al que han dedicat a la toilette, trufat d’art d’Antoni Fabrés, Antonio López, Berthe Morisot, Toulouse-Lautrec, Ramon Casas, Picasso o Robert Mappelthorpe, hi llegim: “L’hora del bany és l’autèntic moment del cos. El moment de la veritat que ens retorna el mirall, que no obstant això també ens enganya amb falses promeses fetes sovint d’artificis, lluentons i teles fines. Veure’ns bé i tenir cura de nosaltres mateixos com un manament i una aliança amb el propi jo. És el cuidar-nos fent una pausa en el tràfec i la realitat seca i lletja. Ser indulgents, no massa implacables per saber gaudir del fet de parar i notar les gotes d’aigua regalimant a la pell o evaporar-se. El moment del cos ens diu –sempre en íntim diàleg– que la nostra carcanada és potser l’única cosa que en realitat posseïm. Per alguns el cos serà un temple i per altres, una simple cabana: la nostra casa de l’ànima, feta de carn mortal.” Casa i cos, inseparables ara i sempre.

El web té un apartat lúdic que convida la gent a emular els seus quadres preferits. Els challenges artístics són aquests dies tot un fenomen a les xarxes socials. QuedAR’T a casa ja té un banc de més d’un centenar d’aquests reptes enviats pels seus seguidors. Arribats en aquest punt, el que menys importa és si l’art imita la vida o és la vida la que imita l’art.