L’autora constant
Margarida Aritzeta presenta la ‘Teoria del gall’, de la sèrie de la Mina Fuster
“La novel·la negra permet desenvolupar els registres orals”, opina Aritzeta
Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és d’aquells autors constants com un rierol d’alta muntanya, que mai deixen de fer rodar el molí. Fan la seva bona feina amb solvència i discreció. Ha estat professora a la Universitat Rovira i Virgili, és l’actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes (en substitució de la seva amiga Isabel-Clara Simó) i ha publicat al voltant de 50 títols entre novel·la (23), narrativa, literatura juvenil i assaig. “El que a mi em fa goig d’aquestes xifres és la constància, la continuïtat. Vaig arrencar a escriure el 1979, a publicar el 1980 i no ho he deixat mai. Vist amb la perspectiva dels anys, tot el que he escrit, encara que he tocat gèneres diversos i he fet recerca, trobo que té una mena d’unitat d’estil, una poètica que va de cap a cap”, comenta Aritzeta.
La seva darrera novetat és Teoria del gall (Llibres del Delicte), quart títol de la sèrie de la inspectora dels Mossos d’Esquadra Mina Fuster, que va néixer en un relat. Com acostuma a fer, trena amb molta habilitat diversos casos: una dona esquarterada, baralles de galls, la desaparició de la mare de la protagonista... I una reflexió sobre l’adopció i la identitat.
“En totes les novel·les de la Mina Fuster hi ha un punt d’arrencada que és una notícia de premsa, un cas real. Aquesta vegada, va ser la dona esquarterada pel carnisser i escampada per les papereres d’Europa. Però el que va engegar la màquina de la imaginació va ser la notícia de la detenció a Salt d’una colla de gent que es dedicava a baralles clandestines de galls. D’altra banda, la mare de la Mina Fuster, des del primer relat, havia estat un personatge fort que demanava canya. Parlo de relacions maternofilials, incloent-hi un tema d’adopció i de recerca de la mare biològica, que jo havia conegut personalment en un parell de casos sagnants.”
Una de les característiques d’Aritzeta és l’encertada creació de personatges. “En tota la sèrie hi ha personatges marginals, diferents. M’agrada fer-hi atenció, donar-los protagonisme, mostrar-los sense llàstimes ni llagrimetes, que es defensin ells directament com qualsevol altre personatge.”
Parlant d’això, no és habitual personatges que siguin nans, tret del Tyrion Lannister de Joc de trons, però Aritzeta dona protagonisme a una nana ben peculiar. “La història de la nana arrenca d’un lied de Schubert (Der Zwerg) que interpreten magistralment uns amics meus. I mentre escrivia la novel·la em van convidar al festival València Negra i a l’hotel on m’allotjava hi havia una nana idèntica a la de la meva història que es va asseure al meu costat per esmorzar. La coincidència em va impressionar.”
Li agrada jugar fent petits homenatges a gent que coneix. Per exemple, apareix una tal Charo que recorda molt una fan del gènere negre. “Aquests capricis d’escriptura, referències a persones reals o al nostre cercle de coneguts, és una de les coses més divertides de l’escriptura. Ofèlia Dracs [grup pioner narratiu de què Aritzeta va ser membre] ho va fer a Negra i consentida, en què sortia una tanguista que es deia Trícia i era Patrícia Gabancho. A la meva novel·la hi ha la Charo, que és la persona més entranyable que conec i que trobaràs relacionada amb mil i un festivals de novel·la negra.”
Els jocs amb l’oralitat
Margarida Aritzeta és una persona de riure generós, frase rodona i actitud sincera. Admet que s’ho passa bé escrivint, però si d’alguna cosa fa l’efecte que en gaudeix és del llenguatge, alternant registres i fent transcripcions fidels de l’oralitat en els diàlegs. “El que més m’agrada de la novel·la negra és que et permet desenvolupar els registres orals, crear llenguatge literari a partir de les expressions col·loquials i els argots, reals o, sobretot, inventats. Tot i que no soc dels qui van enregistrant converses per transcriure-les. Aquesta exploració de l’oralitat la vaig aprendre de Jaume Fuster, que quan va començar a escriure gènere negre es va haver d’inventar un munt de paraules i expressions, indispensables perquè un relat de trinxeraires i de policies arrossegats sonés creïble”, defineix Aritzeta.
Finalment comenta el moment que estem vivint, perquè té més teories que la del gall. “La humanitat se’n sortirà, segur. Però el món d’abans de la tecnologia digital és el passat. Les pors i les amenaces de pandèmies poden fer que la gent estigui més vigilada, controlada, sotmesa. La lluita, a grans trets, serà la de sempre: com aconseguir ser lliures i construir, o conservar, el món de les persones i no el del capital o de la minoria en el poder.”