Referent de saber i de compromís

Quan la percepció del temps que marca el ritme de les nostres vides queda alterada dràsticament per circumstàncies que ens porten a revisar d’una manera crítica la nostra experiència del món, ens adonem que de vegades no dediquem prou atenció al que és més rellevant. Una crisi com la que ens colpeix constitueix una invitació a repensar-nos, però també a prendre consciència del que aporta gruix i sentit a la nostra existència individual i col·lectiva. I una de les conclusions que s’imposen és que el futur passa pel coneixement. No podem plantejar-nos cap horitzó consistent que ignori l’esperit científic i la transmissió i l’eixamplament del saber. Tampoc no podem bastir cap realitat perdurable que obviï la nostra condició arrelada a una comunitat humana, a una llengua, a una cultura, a un territori. Sense passió per aprendre, per explorar, per descobrir des del rigor exigent del treball intel·lectual, qualsevol progrés serà només aparent. Si no comprenem qui som ni d’on venim, difícilment podrem contribuir amb una veu pròpia al diàleg a què ens convoca la contemporaneïtat.

Avui fa cent anys va néixer Antoni Maria Badia i Margarit, una de les personalitats que més decisivament van contribuir a recuperar la qualitat i el prestigi de la nostra universitat després del daltabaix de la Guerra Civil, amb les depuracions i l’exili que va acabar comportant per a molts dels professors més eminents del període republicà. La importància de la trajectòria acadèmica de Badia queda reflectida en les seves publicacions, que inclouen llibres esdevinguts veritables fites en les seves disciplines, i en la influència exercida sobre molts dels nostres lingüistes més notables, però també en les responsabilitats que va anar assumint fins a esdevenir el primer rector de la Universitat de Barcelona elegit democràticament després de la mort del dictador Franco.

Badia i Margarit és autor de manuals de referència en el camp de la descripció de la llengua, de l’anàlisi de la seva evolució o del seu ús i va impulsar recerques científiques d’un gran abast. Cal destacar, en aquest sentit, la seva Gramàtica històrica catalana, publicada d’entrada en castellà l’any 1951 i posteriorment en català l’any 1981. Un altre àmbit essencial de la seva bibliografia són les seves dues gramàtiques, la que va publicar en dos volums en castellà l’any 1962 i la seva formidable Gramàtica de la llengua catalana: descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica del 1994. Badia va vetllar per donar continuïtat des de la Universitat de Barcelona i des de l’Institut d’Estudis Catalans a la labor primordial que havia encapçalat Pompeu Fabra durant els primers quaranta anys del segle XX. Un dels projectes científics més ambiciosos de la lingüística catalana contemporània és l’Atles Lingüístic del Domini Català, concebut a l’inici dels anys cinquanta pel professor Antoni M. Badia i Margarit al costat de Germà Colón i al qual Badia va dedicar ingents esforços, juntament amb el prestigiós dialectòleg Joan Veny, que, acompanyat de Lídia Pons, han aconseguit culminar els nous volums d’aquesta obra magna. Badia va ser, però, a més, capdavanter a l’hora d’incorporar a l’estudi de la llengua catalana noves aproximacions i orientacions metodològiques. En són exemple La Llengua dels barcelonins: resultats d’una enquesta sociològico-lingüística (1969) i la seva implicació l’any 1973 en la constitució del Grup Català de Sociolingüística.

Figura destacada de la romanística internacional, l’any 1953 va ser un dels organitzadors a Barcelona del VII Congrés de Lingüística Romànica, va arribar a presidir la Société de Linguistique Romane i va ser reconegut per universitats de diversos països com a doctor honoris causa. Badia i Margarit, però, a més de ser un lingüista excepcional, tenia una personalitat basada en els valors de l’humanisme i es caracteritzava per un ferm i inequívoc compromís amb la democràcia, la llibertat i la defensa de la llengua catalana, que va contribuir poderosament a difondre i a projectar arreu d’Europa i als Estats Units. Convé recordar que va ser clau en la fundació l’any 1973 de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i que va contribuir a la creació l’any 1977 del Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona.

Format abans de l’esclat de la Guerra Civil a la Mútua Escolar Blanquerna dirigida per Alexandre Galí, Antoni M. Badia i Margarit es va mantenir sempre vinculat a un catalanisme d’arrels profundes. Un cop acabat el conflicte va iniciar els seus estudis universitaris i va esdevenir professor a l’escola Virtèlia i a la Universitat de Barcelona, on l’any 1948 va aconseguir ser-ne catedràtic. Col·laborador durant el franquisme de publicacions amb perfil propi com Serra d’Or i Cuadernos para el Diálogo, va convertir-se en un referent alhora acadèmic i cívic. Home fonamental en un moment difícil de represa ara fa vuitanta anys, avui la vida i l’obra del Dr. Badia i Margarit, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2003 i Medalla d’Or de la Generalitat l’any 2012, continuen inspirant-nos en unes circumstàncies complexes que requeriran de nou capacitat d’iniciativa, dedicació exigent i una estimació profunda per la llengua i pel país.