Embolcallar el món

Tot i ser un artista insòlit, l’art de Christo, mort la nit de diumenge a casa seva a Nova York de causa natural als 84 anys, es pot encabir en diversos dels molts ismes en què, sobretot al segle XX, es va classificar la creació artística. Podríem parlar de Christo com un artista de land art; és a dir, un creador que intervé en el paisatge i en la naturalesa, tot i que el creador va destacar tant per les seves intervencions en espais naturals com en conjunts de construcció humana.

Per la naturalesa del seu treball, l’obra era efímera i de dimensions gairebé impossibles per exhibir en un museu o una galeria d’art, per això la mida a escala humana del seu treball prenia forma en les sales d’art de fotografies, dibuixos i esbossos. A Catalunya havia exposat i era a més un dels autors preferits del galerista Joan de Muga, que dirigia els espais d’Artgràfic i la galeria Joan Prats, on s’havia vist el seu treball.

La seva obra més identificativa és l’embolcallament de grans edificis, el que conceptualment representa la seva negació visual, però per aconseguir un efecte contrari: fer parar atenció i reflexionar sobre el que representa l’element ocultat en qüestió. Un exemple paradigmàtic és la intervenció que va fer al Parlament alemany. El 1995 va embolcallar el Reichstag de Berlín. Tenia un valor molt simbòlic perquè era el parlament de l’Alemanya reunificada poc després de la caiguda del mur. Per Christo, la divisió d’Europa entre l’est i l’oest tenia una significació gairebé epidèrmica. Nascut a la ciutat de Gàbrovo, a Bulgària, va fugir del seu país, que estava sota el règim comunista, l’any 1957 amagat en un camió de medicaments que es dirigia a Àustria.

Tot i que va rebre crítiques dels ecologistes quan va intervenir en paratges naturals, com ara quan va instal·lar una gran cortina de 400 metros pel Rifle Gap, una vall de les Muntanyes Rocoses, situades a l’estat de Colorado, als Estats Units, els seus projectes a la natura tenien la intenció d’evidenciar el seu valor, de demostrar que, a diferència de les seves intervencions, que són temporals, el mal que es pot fer al planeta és irreversible. Aquest projecte el va fer amb qui va representar el 50% de la seva obra: la seva esposa i col·laboradora, Jeanne-Claude Denat de Guillebon, morta el 2009.

Un altre projecte monumental de la parella va ser la Costa embolcallada, a la costa de Little Bay, de Sydney (Austràlia), amb la col·laboració de cent trenta ajudants, que van dedicar 17.000 hores de treball a embolcallar-la. Després de nou anys de negociacions amb l’alcalde de París, Jacques Chirac, a mitjan anys vuitanta van aconseguir embolicar el pont Neuf de París. Els projectes de Christo, per la seva complexitat, van tenir greus problemes, com ara accidents greus d’alguns operaris, per això cada treball anava acompanyat d’una àmplia assessoria legal per fer front a qualsevol imprevist. A vegades el projecte tenia lloc en dos espais molts allunyats, però simultàniament, com ara els paraigües gegantins que van instal·lar a Califòrnia i al Japó. Es van necessitar 2.000 treballadors i un helicòpter.

Per aquest any, l’artista tenia programada una altra intervenció: L’Arc de Triomf embolcallat, a París. La inauguració estava programada per al 18 de setembre. També a la capital francesa està prevista per aquest any una inauguració de la seva obra i la de la seva muller al Centre Georges Pompidou.