Tornada al paradís

“Alfredo simbolitza el cinema, és una mena de figura mítica que representa aquest món que se’n va”, explica el cineasta Giuseppe Tornatore sobre el protagonista de Cinema Paradiso, el projeccionista interpretat per Phillippe Noiret. “Per això perd la vista just abans que arribi la televisió. Un home així no podia existir igual en l’era de la televisió”, continua explicant el cineasta als continguts extra del Blu-ray editat per A Contracorriente el 2014. “La televisió, la crisi i el vídeo. El cinema ja és només un somni”, diu un personatge de la mateixa pel·lícula.

Potser sí que van desaparèixer milers de sales com el vell Cinema Paradiso (a Sicília, a Catalunya i arreu del món), i aquest és sens dubte un dels valors vigents d’aquesta pel·lícula que toca les fibres sensibles de molts espectadors. També han desaparegut personatges com l’Alfredo (gran Philippe Noiret), un projeccionista de la vella escola que se sap i repeteix els diàlegs de les estrelles del cinema clàssic.

Tot això ha desaparegut, però el cinema entès com a espectacle públic compartit en sales no només no desapareix, sinó que exhibeix múscul. Les plataformes de distribució digital són ara l’amenaça, però malgrat el fort creixement que han viscut, el nombre d’espectadors a les sales segueix una tendència a l’alça a Catalunya des del 2013. A Contracorriente ha decidit oportunament reestrenar Cinema Paradiso, coincidint amb la reobertura de moltes sales de cinema a Catalunya, perquè és “una nostàlgica celebració de la màgia de cinema i un autèntic homenatge a l’exhibició”.

Tot i que Alfredo diu al nen Totò “no et deixis enganyar per la nostàlgia”, tota la pel·lícula, rodada el 1988, traspua melancolia i enyorança per la infantesa i per un món perdut. El protagonista és un nen que, a la Itàlia de finals dels anys quaranta, fa amistat amb el projeccionista del cinema del poble. La història del cinema es va projectant des de la cabina en un cinema ple a vessar mentre veiem la infantesa, la joventut i el primer amor de Totò. Tot és recordat pel personatge, ja madur, que torna al poble arran de la mort d’Alfredo. El film s’inspira en fets reals: un nen que robava fotogrames de petons de cinema censurats i un capellà que, campaneta en mà, marcava les escenes prohibides de les pel·lícules que s’havien de projectar a la sala parroquial d’un poble sicilià en la postguerra. Uns actors en estat de gràcia (especialment Noiret i el nen Salvatore Cascio) i la música inoblidable d’Ennio Morricone fan d’aquest film un clàssic, que va ser distingit amb l’Oscar al millor film en llengua no anglesa del 1989 i el Gran Premi del Jurat de Canes, entre molts altres premis.