Revolta contra l’explotació

Adesiara i l’admirat poeta i traductor Feliu Formosa ens presenten en una edició impecable Els teixidors, de Gerhart Hauptmann, clàssic de la literatura alemanya. Narrador, poeta i dramaturg, Hauptmann és autor d’una obra immensa, iniciada el 1889 –amb 45 drames d’èxit, 18 novel·les i 6 poemaris– i amb la qual va obtenir el premi Nobel de 1912. Hauptmann va mantenir l’actitud de denúncia en favor dels treballadors que patien unes condicions laborals d’esclavitud.

Sempre al costat del poble i convençut militant contra els nazis i el nacionalisme, Hauptmann va exposar la denúncia contra l’explotació del proletariat del seu temps d’una manera gairebé naturalista i en contra del determinisme. Fruit d’aquesta manera de veure la realitat, Els teixidors és una obra teatral que es conserva moderna i que podríem extrapolar a les condicions dels nostres jornalers o refugiats. No cal anar gaire lluny. Adesiara condensa l’argument dient: “Poques vegades una obra literària ha respirat tanta veritat com Els teixidors. Basant-se en les revoltes que van tenir lloc l’any 1844 a Silèsia, on els treballadors del tèxtil malvivien en pèssimes condicions sotmesos al despotisme i l’arbitrarietat dels amos –com també passava aleshores a casa nostra–, Hauptmann escriu el primer drama en què una massa insurgida s’erigeix en protagonista. Potser mai no s’han descrit amb tanta precisió com en aquesta peça, considerada un dels moments culminants i no superats del teatre europeu, les perennes injustícies socials, els sofriments de la misèria extrema o la intrepidesa que la fam i la necessitat poden arribar a suscitar en els més desesperats.”

Formosa signa un pròleg esclaridor, marca de la casa, i recorda que la seva traducció d’Els teixidors havia estat publicada l’any 1971 dins la col·lecció El Galliner, d’Edicions 62. El poeta recorda la repressió i també el muntatge de l’obra el 1976 i que “es va estrenar al Schillertheater de Berlín, avui desaparegut, amb una ambiciosa adaptació sota la direcció de Hansjörg Utzerath, amb un repartiment de 40 actors escollits entre els 103 (!) que en aquell moment tenia en nòmina la companyia”.

Són xifres i clams d’una altra època, però la mentalitat, en l’essencial, no ha canviat tant com ens pot semblar. Les condicions i la repressió dels treballadors del camp i de les mines no han millorat tant com caldria i els himnes d’aquells teixidors són homologables a les condicions actuals de molts sectors desafavorits, dels que no ens queden a prop: “Sense cap llàgrima als ulls enfosquits, / seuen al teler i estrenyen les dents: / Alemanya, et teixim la mortalla, / t’hi teixim la triple maledicció... / Teixim, teixim! / Maleït sigui el Déu a qui hem pregat / en els freds hivernals, durant les caresties; fou vana l’esperança i l’espera anhelant. / Ell ens ha entabanat, i burlat, i escarnit...”