Caixa de ressonància
El Barnasants va presentar ahir el projecte de l’Ateneu de la Cançó com a seu estable necessària per a la continuïtat del festival, reclamada per uns 250 músics
Llach, Serrat, Sisa, Bonet, Rossell, Paolo Conte i Silvio Rodríguez, entre els 250 signants
Amb una videoconferència des de l’escenari del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), el fundador i director del festival Barnasants , Pere Camps, va presentar ahir a la tarda el projecte de l’Ateneu de la Cançó, plantejat com a futura seu estable per al festival, que li donaria estabilitat i força per superar les dificultats econòmiques que pateix actualment l’aparador per excel·lència de la cançó d’autor a Catalunya, impactat per la crisi del coronavirus, com tants altres empreses i iniciatives culturals. Camps estava acompanyat a la seu del CAT per una bona representació de diferents generacions de la cançó d’autor als Països Catalans: Quico Pi de la Serra, Joan Isaac, Sílvia Comes, Roger Mas i Pau Alabajos. A més, també hi eren, com a mínim moralment i donant suport a la causa, els més de 250 músics, sobretot de l’àmbit catalanoparlant però també d’altres llengües i nacionalitats, que ja han donat suport al Manifest per un Ateneu de la Cançó. Salvem el Barnasants! Entre els signants del manifest hi ha Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Jaume Sisa, Pau Riba, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Pemi Fortuny, Anna Roig, Cesk Freixes, Judit Neddermann, Feliu Ventura i Sanjosex, fent pinya amb Sergio Sacchi (Club Tenco), Paolo i Giorgio Conte, Jabier Muguruza i Bernardo Atxaga, Javier Ruibal, Peppe Voltarelli, Pedro Guerra, Ismael Serrano, Ana Belén, el Cabrero, Manolo García, Silvio Rodríguez i Pablo Milanés.
El projecte de l’Ateneu de la Cançó està avalat per un informe realitzat per la sociòloga Gemma Ponsa i Vilamajó, exbecària del Barnsants, que el va elaborar com a treball de final del seu màster en gestió cultural a la UAB, en el qual va tenir com a tutor el professor en ciència política i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà. A grans trets, l’estudi de Ponsa (Disseny d’un projecte municipal de gestió ciutadana: l’Ateneu de la Cançó) descriu el futur Ateneu com “un equipament dedicat íntegrament al gènere de la cançó d’autor, dotat d’una sala-auditori amb programació estable, un centre d’arxiu i documentació sobre el gènere, aules i tallers de formació per a escoles i jovent, bucs d’assaig, un programa propi de creació i residències d’artistes, i un espai de bar-restaurant com a punt de trobada informal per als amants i seguidors d’aquest gènere”. De fet, l’Ateneu de la Cançó s’emmiralla justament en el CAT i les Fàbriques de Creació de Barcelona i, per fer-se realitat, seria imprescindible la cessió d’un espai de titularitat pública i la implicació en el projecte de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres institucions supramunicipals.
Segons Pere Camps, “l’Ateneu de la Cançó és una reivindicació històrica no només del Barnasants sinó del conjunt de cantautors i cantautores d’aquest país. La cançó d’autor necessita més que mai d’un espai de programació estable, de creació, de trobada i de memòria històrica. I Barcelona i Catalunya necessiten més que mai tornar a ser un punt de referència cultural d’escala internacional. Per això, demanem a les administracions públiques la màxima celeritat per fer realitat aquest projecte el 2021”. El director de Barnasants ja ha demanat reunions tant a la Generalitat com a l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. “El projecte està sobre la taula, ara els toca a ells moure fitxa”.
El manifest
Pere Camps, històric militant comunista del sindicat del ram del metall (com li agrada definir-se), va decidir fa 25 anys militar al sindicat de les cançons, de la bellesa i de la sensibilitat. A poc a poc ha anat construint, desafiant mil dificultats, un festival de referència a Europa i Llatinoamèrica per defensar la cançó d’autor, un gènere marginat pels mitjans de comunicació i els governs. Hi ha un cert paral·lelisme entre la seva lluita per defensar els cantautors i la d’Amilcare Rambaldi amb el Club Tenco italià. Davant un article aparegut a un diari d’abast nacional, escrit per un periodista que qüestionava la validesa del gènere dient: “Són molt bons, aquests cantautors, però qui els vol?”, Rambaldi va respondre immediatament: “Els vull jo!” Quasi 40 anys després, el Club Tenco és un oasi de cançons i llibertat. Actualment, el Barnasants, amb un model diferent, s’ha posicionat a la mateixa alçada que el Tenco. Quan a principis dels 80 la cançó començava una travessa pel desert, molts cantautors en algun moment van pensar a llançar la tovallola. L’aparició de Pere Camps i el Barnasants (que, de fet, són el mateix) va suposar un raig d’esperança per a tots nosaltres i els seguidors del gènere.
Ara, després de 25 anys, el Barnasants es troba amb dificultats per tirar endavant, dificultats econòmiques, no pas artístiques. La falta d’implicació de les administracions públiques amb el Barnasants, a diferència d’altres festivals multitudinaris, ha provocat un SOS per fer possible la seva viabilitat. Des d’aquest manifest, els sotasignats demanem una implicació política per part de l’administració per fer possible la continuïtat del Barnasants. És imprescindible la creació de l’Ateneu de la Cançó al nostre país, com a centre d’estudi i recerca de la cançó d’autor. Aquest Ateneu podria servir com a caixa de ressonància per crear circuits estables per presentar els treballs dels cantautors arreu del país. La plataforma de micromecenatge Salvem Barnasants és una última oportunitat per a la supervivència del festival. Demanem també la l’aportació d’ artistes i seguidors del gènere per fer-la viable. En un món de fake news (mentides interessades), el Barnasants és una veritat com un temple!