“Tots estem plens de contradiccions”

Aquesta contradicció és molt humana. Si parem atenció a la vida, tots estem plens de contradiccions i prenem decisions realment estranyes sobre el que hem de fer a la vida, sense cap mena de base, lògica o fonament. Aquesta va ser la meva inspiració per a la pel·lícula. Vam parlar amb Jan Komasa i vam decidir que convertiríem el Daniel en un personatge tan humà com fos possible.

No. Al meu parer, parla sobre l’autoritat. La història podria adaptar-se a qualsevol religió. Fèiem la broma durant el rodatge que quan el Daniel s’allunya de tot l’embolic que ha creat fent-se passar per capellà al poble, segurament va a fer-se passar per un rabí en un altre. Podríem fer quatre pel·lícules amb el Daniel fent-se passar per un líder de diferents religions: catòlica, jueva, musulmana... És algú que ve de fora i adopta una vestimenta d’autoritat.

Sí, és cert, això és el nucli d’aquest personatge; és una societat en què els polonesos ens podem identificar. Sí, aquest aspecte és molt important, però el que sí que puc veure és que això succeeix en moltes religions. Podria ser un budista; al final potser també necessita la redempció. Crec que les religions han creat una mena de pacte amb tot allò que hem fet malament, amb el pecat, i la redempció i el perdó en formen part. Es pot englobar en el concepte d’acceptació d’un mateix i acceptació dels altres, demanar perdó i perdonar. Em sembla que això és present en moltes altres cultures i religions.

Jo soc carismàtic, no va fer falta treballar-ho [riu]. Va sorgir de manera natural. No ho vam pensar, és una cosa que ve amb la manera de vestir, amb els diàlegs, amb la necessitat que té la comunitat que es converteixi en una autoritat.

Sí, estan traumatitzats perquè han mort joves, gairebé nens. Molta gent mor de cop en un accident, en una comunitat molt petita que necessita culpar algú. És un problema molt complicat, i alhora molt humà. No vivim en una societat en què s’afrontin aquests problemes.

Tot continua igual. Visc com sempre a la meva caseta, al bosc, al nord de Polònia, fent vida normal. Fa un any vaig estar als Estats Units, vivint unes aventures meravelloses, però soc aquí una altra vegada.

És la festa menys divertida a la qual he anat mai. Hi havia molta gent, una llarga cua de cotxes per arribar-hi, no hi havia prou menjar... Beguda, sí! Hi havia uns Margarita increïbles. És un xou. Estàvem competint amb Paràsits, una pel·lícula fantàstica que va guanyar en la nostra categoria i fins i tot l’Oscar a millor pel·lícula. Això era impossible de superar. La festa en si no va tenir cap interès. En comparació amb el mes que vam passar a Los Angeles, de promoció, va ser una festa més.