“Al segle XV, hauria anat a la foguera”

Al poble, Cabrera de Mar, vaig trobar un fullet que recopilava llegendes de les bruixes del Maresme i parlava del dolmen de Vallgorguina i el castell de Burriac. Em va despertar curiositat i, també, volia preguntar-me com hauria estat vista una dona com jo al segle XV: sempre amunt i avall amb la guitarra, sense parella ni fills, cantant sobre coses rares... Hauria acabat de ben segur a la foguera!

No era l’objectiu inicial, però de seguida vaig adonar-me que les dones que no responien als estàndards convencionals i molestaven eren de seguida titllades de “bruixes”. He volgut fer, doncs, un petit homenatge a totes aquelles dones que s’han atrevit a ser elles mateixes, encara que això els hagi costat la vida. Atrevir-se a ser una mateixa i fugir dels patrons socials, avui dia, també comporta un càstig, encara que més subtil. De les amigues que tinc de 35 anys que no tinguin parella o fills, n’hi ha poquíssimes que puguin dur-ho amb naturalitat, per exemple.

És una cançó que agafa un tros d’un llibre terriblement misogin de Jaume Roig del segle XV, L’espill. Vaig deformar-lo una mica per dir: alerta! que, després de tants segles, encara no han pogut eliminar-nos!

Tinc una atracció per allò que no podem entendre, la màgia. No sé quina explicació psicològica hi podria haver al darrere, però, en tot cas, allò que és més concret i real m’avorreix una mica. Mai no he volgut abandonar la fantasia de la infància!

Sí, tinc la sensació que he fet durant molts anys música una mica... lànguida? Els ritmes llatins i la música folklòrica, en canvi, em donen quelcom necessari ja no únicament en el terreny musical, sinó també vital.