Intimitats públiques, al festival Panoràmic

El fotògraf francès Antoine d’Agata, una de les estrelles de l’agència Magnum i ànima sensible, va documentar el París confinat amb una càmera termogràfica. Va pentinar els carrers i va entrar als llocs de mort (tanatoris) i als llocs en què es disputava la vida (hospitals), a la recerca de “l’essència de la humanitat”, que en les imatges que va fer s’expressa amb la font de calor que detecta aquesta tecnologia. El projecte es va presentar en primícia a l’Òpera de París i, sense haver-se vist enlloc més, a partir de dissabte que ve s’exposarà a l’Arts Santa Mònica dins el festival Panoràmic.

La vida nua és una de les catorze mostres que integren el cartell d’aquest esdeveniment que fa quatre anys van posar en marxa Albert Gusi i Fidel Balaguer, mort l’any passat, amb un padrí de prestigi, el fotògraf Joan Fontcuberta. En les tres primeres edicions, la seu del festival va ser exclusivament Granollers, però en aquesta quarta s’ha traslladat part de la programació a Barcelona. A l’Arts Santa Mònica, la proposta de D’Agata conviurà amb una exposició que ja es va obrir la setmana passada, L’altre ubic. Migracions del cos fragmentat, una mostra col·lectiva a cura de Mercè Alsina que reivindica el cos humà com a ens polític amb una selecció d’artistes (Itziar Okariz, Mar C. Llop, Isa Fontbona...) que utilitzen la pràctica de l’art per superar els clixés de la identitat.

El nou centre KBr, Foto Colectania i Grisart són els altres espais barcelonins que allotgen activitats d’aquest Panorànic expandit. Però el tronc principal de la programació s’ha mantingut a la ciutat vallesana (a la fàbrica de les arts Roca Umbert i al Museu de Granollers, entre altres espais), on va néixer per indagar les interseccions entre fotografia i cinema “que fins llavors no hi havia cap festival que abordés”, sosté Fontcuberta, que n’és el director junt amb Gusi i Laia Casanova. El reputat fotògraf entén el Panoràmic com “una plataforma d’anàlisi de la imatge contemporània, amb un sentit crític i pedagògic” des de la convicció que, malgrat el bombardeig incessant, “encara som uns analfabets de la imatge”.

El festival ordena cada any la seva programació amb un tema comú. Enguany és el de l’extimitat, un concepte originari de la psicoanàlisi que explica el fenomen de la intimitat pública que exploten les xarxes socials. L’exposició d’interioritats i secrets per pur narcisisme, com a peatge per ser acceptat socialment, però també per motius terapèutics. Aquest interès sanador resideix en projectes com el de Jean Matthieu Gosselin, No surrender, que després de patir un ictus va fer servir la fotografia com una estratègia per recuperar els records que havia perdut.

La vida oculta d’un fill

Per a Anna Galí, va ser la manera de conèixer la vida oculta del seu fill, mort per una sobredosi als 18 anys. La fotògrafa va descobrir l’infern personal d’aquell jove tan aplicat en els estudis i atent amb la seva família quan va entrar al seu compte de Facebook. El seu projecte Time on quaaludes and red wine és un dels més colpidors d’aquest Panoràmic. Un altre imprescindible és Sense intimitat, un banc d’imatges que mostren les persones desposseïdes de privacitat: malalts, presos, prostitutes, vagabunds... Els comissaris són Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita.

Com totes les iniciatives culturals d’aquests temps pandèmics, el Panoràmic ha hagut de fer un sobreesforç per mantenir el contacte amb el públic. Si res no ho estronca, la majoria d’exposicions seran visitables fins a finals de novembre.