Creix, no et conformis

David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en biologia, professor, investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament i director de la Càtedra de Neuroeducació de la UB. Però també és un divulgador científic, reconegut amb premis internacionals, i col·laborador d’aquest diari. Els lectors, per tant, saben com explica de bé els temes que planteja, per complexos que siguin i, alhora, com n’és de rigorós.

El darrer, de la vintena d’assajos que ha publicat, és L’art de persistir (Ara Llibres), en què a través d’exemples actuals i amb claredat expositiva, ens endinsa en la part menys transitada del cervell humà perquè entenguem com ens comportem individualment i col·lectivament davant del que és desconegut.

Bueno explica que la manera com plantem cara a la incertesa condiciona la nostra manera de veure i viure el món. Així, ens mostra la diferència entre persistir i resistir, tria en què l’autor opta per la primera opció. “Persistir implica un risc més proactiu, perquè ens fa més propietaris de la nostra vida i del nostre destí, tot i que també comporta una certa resistència. Però només resistir, a la llarga, ens fa retrocedir. Molta gent té por de la persistència perquè, si ens fa més propietaris de la nostra vida, també ens en fa més responsables”, assegura. El problema és quan “pels motius que sigui, per por, per comoditat, per manca de flexibilitat o de creativitat, d’optimisme o de motivació, ens enroquem en la resistència i ens neguem a nosaltres mateixos anar més enllà. Resistir i prou és conformar-se i quan ens conformem, no creixem”.

L’autor explica que la idea d’escriure aquest llibre va sortir durant els primers dies de confinament, “amb la famosa i horrible, pel missatge que conté, cançó del Duo Dinámico, Resistiré”. Partint d’això va fins a les arrels de les decisions que prenem en la nostra vida i de les conseqüències que tenen.

A la pàgina 25, fa una magnífica definició de què és la ciència, que no podem reproduir per falta d’espai, però sí que li podem plantejar que, desoint el seny i rauxa, si tots fóssim raonables, potser evitaríem fam, guerres, pandèmies, violacions... “Ens agrada dir que som una espècie racional, però podríem sobreviure perfectament sense raonar. En canvi, no podríem sobreviure sense les emocions. Som una espècie emocional que, si vol, pot raonar. És aquí on crec que cal emmarcar-ho. Si raonem, a més de ser emocionals, se’ns obren moltes més possibilitats vitals. Si només raonéssim, seria un desastre, però, sense raonament crític, resoldre els problemes que tenim plantejats esdevé una tasca impossible.” 

 No nega que la subjectivitat també és present en el seu àmbit. “La subjectivitat és inevitable. Qualsevol resultat científic, per molt ben mesurat i quantificat que estigui, es pot utilitzar de maneres ben diverses. Quan triem quina recerca fem, quina pregunta ens plantegem i després quin ús fem dels resultats, la subjectivitat és ben present. Altrament no seríem humans.”

El llibre està estructurat en sis apartats: Quatre punts de partida per introduir la gestió del canvi; El cervell anticipa el futur; Autoritarisme, grupalisme i llenguatge; Dogmatisme i reflexivitat: cara i creu; Resistir o persistir: del conformisme a la capacitat transformadora, i Educar i educar-nos en la transformació. Amb els corresponents subapartats, naturalment.

“El cervell ens canvia cada dia, amb les coses que fem, com les vivim i també amb els pensaments que tenim. Aquesta és la màgia, per mi, de la neurociència. Tenim per davant un camí immens, ple de sorpreses i de curiositats, però les recompenses que anem obtenint són immillorables: conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos”, rebla.