Homenatge sense traça que du a la nostàlgia

Veient una escena de La vida por delante en què Madame Rosa sembla paralitzada (la primera manifestació d’una malaltia per la qual no li arriba oxigen al cervell) en un terrat ple de roba estesa, vaig recordar la seva intèrpret (Sophia Loren) a Una jornada particular. Això perquè, en tal jornada datada el 6 de maig del 1938, una mestressa de casa i un periodista antifeixista i homosexual (el gran Mastroianni) coincidixen en un terrat passant-la al marge de la desfilada que celebra la trobada de Hitler i Mussolini a Roma. Aleshores vaig pensar que la carrera de la Loren podia haver acabat in bellezza amb aquest film d’Ettore Scola del 1977, just el mateix any en què una immensa Simone Signoret va rodar Madame Rosa, títol de la pel·lícula de Moshe Mizhair que, com en el cas de la que ens ocupa, adapta la novel·la La vie devant soi, de Roman Gary, que hi aborda la relació d’una prostituta retirada, que sobreviu amb el poc que li paguen companyes d’ofici perquè cuidi els seus fills en una pensió clandestina, amb un dels nens (Momo) al seu càrrec: un nen orfe trist i silenciós que, mentre es busca la vida al carrer, estableix un vincle afectiu amb Madame Rosa, que, malalta, li demana que no la deixi morir en un hospital.

Allò que fa el film dirigit per Edoardo Ponti (fill de Sophia Loren i el productor Carlo Ponti) és traslladar l’acció a la Bari actual. Així, essent una supervivent d’Auschwitz, la Madame Rosa italiana seria una víctima de les lleis antisemites iniciades a Itàlia després d’aquella jornada particular. El film, però, treballa poc la condició de jueva supervivent de Madame Rosa.

Encara que suposi el retorn de Sophia Loren, dona més joc als tripijocs de Momo (que, encarnat pel jove debutant Ibrahima Geye, esdevé més descarat i rebec) dins d’una narrativa tan malgirbada com ho és la realització en què sovint fa la impressió que la càmera mai està on hauria d’estar.

Suposem que aquest vol ser l’homenatge d’un fill a la seva mare, però li manca traça i la presència de la Loren és una invitació a la memòria nostàlgica del que va ser.