El so cruel del silenci

És evident que la música pot provocar tot tipus de sensacions i que ha demostrat ser, en contextos molt diferents, una bona eina per a la protesta. Però el silenci també forma part de la música i pot resultar encara més efectiu quan del que es tracta és de sensibilitzar la societat sobre com seria la nostra existència sense música. Així que ahir al vespre, l’esperat ‘últim concert’ que havien anunciat sales de tot l’Estat espanyol per denunciar, de manera simultània a través d’internet, la seva situació més que precària, altament crítica, va consistir en un no concert o, dit d’una altra manera, en un gran i aterridor silenci.

A partir de les 8 del vespre, al web www.elultimoconcierto.com es van poder veure els vídeos penjats per 68 sales de concerts, més de 40 catalanes, on músics, treballadors i propietaris de les sales i, en alguns casos, periodistes, fotògrafs i altres professionals habituals en aquests equipaments, mostraven el seu desacord contra el tancament de les sales, algunes des de fa mesos, simplement callant, amb cara de mala llet, d’avorriment, de circumstància, d’incertesa i, sobretot, de preocupació, pel risc real que molts d’aquests negocis no sobrevisquin a l’impacte de la Covid-19.

A La Mirona de Salt, per exemple, van obrir foc silenciosament músics com ara Albert Pla, Els Amics de les Arts, Josep Thió de Sopa de Cabra i Stay Homas, tots ells sense saber gaire bé què fer en un escenari on, per un dia, no hi poden actuar com és propi del seu ofici. També un document per a la història: la imatge de pràcticament tots els membres d’Umpah-Pah, excepte el seu cantant, interpretant amb instruments imaginaris no se sap ben bé què.

Per l’escenari de Luz de Gas van anar passant Lucrecia, Manel Fuentes o Manu Guix, amb les úniques paraules que lluïen a la samarreta: “La cultura no s’atura”. Gossos van obrir la desfilada silenciosa de la sala manresana Stroika, i en altres casos només es veia la imatge prou eloqüent d’un escenari o una sala buida, sempre amb aquest missatge a la part inferior de la imatge: “Sí, ho estàs sentint bé. Si no apliquen mesures urgents, les sales de concerts quedaran en silenci.”

A l’històrica sala Mariscal de l’Estartit les úniques fresses són les del muntatge dels instruments per a un concert que ja no arribem a veure ni a escoltar. I a l’escenari de l’Apolo barceloní es munta un gran festival en què no s’arriba a tocar ni cantar una sola nota: Mishima, La Casa Azul, Ferran Palau, Muchachito, Pau Vallvé, Suu, Amaia, Joan Colomo...

A la sala 1876 de Vilafranca del Penedès, l’hipotètic últim concert té com a protagonistes Joan Rovira, Zebrass, Lucas Dalman o DJ Lagarto. I per sortir una mica d’aquí, a la cèlebre Galileo Galilei de Madrid s’informa que en el moment de la ‘transmissió’ hauria d’haver estat tocant el cantautor Luis Ramiro, però tot seguit aclareixen: “En les condicions en què estem és impossible fer front a un concert.”

En espera d’una resposta institucional a aquest clam alhora tan silenciós i sorollós de les sales de concerts, la música en directe continua endavant com pot. Ahir, també va tenir lloc la final del concurs Sona9 a La Mirona, en streaming, i sense públic a la sala. Els guanyadors d’aquesta edició van ser els mallorquins Reïna. Lles va rebre el premi Èxit i Les Buch, el premi Joventut. A més, el raper gironí Pol Bordas va rebre el premi Cases de la Música i el grup vigatà Efímer, el premi de votació popular. Ara ja només necessiten sales per tocar.