Mor Serra Llimona
La seva pintura serena, adscrita a un impressionisme d’essències mediterrànies, era molt apreciada pels col·leccionistes
El 2012 la Sala Parés li va organitzar un homenatge pels seus 75 anys i els 50 de pintor
“No canviaria la meva vida de pintor per cap altra”, deia Josep Serra Llimona el 2012, amb el seu ferm optimisme, tot i el seu estat de salut tan delicat, en l’exposició d’homenatge que li va organitzar la Sala Parés, la seva fidel galeria, per un doble motiu: que havia complert 75 anys i, com a pintor, mig segle. Nascut el 1937 a l’Ametlla del Vallès, va morir ahir a Barcelona.
Descendent d’una de les famílies d’artistes més coneguda i reconeguda del país, els Llimona (la seva mare era la filla del pintor Joan Llimona, germà de l’escultor Josep Llimona), es va mantenir sempre al marge de les avantguardes del segle XX, però va aspirar a ocupar un territori propi dins la tradició. La seva obra, d’atmosferes serenes, està adscrita a un impressionisme d’essències mediterrànies, molt sentimental, que beu de la pintura vitalista de Josep Amat. La natura i allò més proper i íntim van ser les matèries primeres del seu treball.
Agradava molt als col·leccionistes, fins al punt que es diu que era un dels artistes catalans que més venien. I, per comercial que fos, sempre va ser respectat per la crítica.
“Serra Llimona ha estat un dels pintors catalans del darrer mig segle que més s’han esforçat per conquerir el dret a la mirada, a una mirada franca i receptiva, neta i senzilla, curiosa, mai presumptuosa i sempre vibrant d’un lirisme contingut”, va escriure un dels millors coneixedors de la seva pintura, Àlex Susanna, actual director artístic de la Fundació Vila Casas, en el catàleg de l’exposició d’homenatge de la Sala Parés.
Malalt de Parkinson des de feia més de quatre dècades, va anar perdent la força física per pintar grans olis, però encara en va tenir durant prou temps per crear aquarel·les.
Tot i que va estudiar dret, com el seu admirat Roca Sastre, es va decidir per l’art només acabar la carrera i molt poc després va guanyar el premi de pintura jove de la Sala Parés, de la qual acabaria sent un dels artistes més emblemàtics. L’any 1962 va ser becat pel Cercle Maillol de l’Institut Francès i va poder viatjar a París, on va trobar el punt de partida del seu llenguatge artístic en Corot i Cézanne.
