Cinema

Lluís Danés

Director de cinema

“La societat es creia invencible i es va enfonsar com el «Titanic»”

Com amb la Tamara Carrasco, la premsa va crear un estat d’opinió favorable perquè entrés a la presó

Després d’una llarga carrera com a realitzador televisiu (Llach: la revolta permanent, Laia, Tranuites circus), director de teatre i circ i escenògraf, Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) ha dirigit el seu primer llargmetratge de cinema. El projecte és rellevant per diferents motius: la història ben coneguda que explica, el mite de la vampira del Raval; el gran repartiment que l’interpreta (Roger Casamajor, Nora Navas, Sergi López, Bruna Cusí, Francesc Orella, Núria Prims...), i el fet atípic que es tracti d’un film de gènere fantàstic rodat en versió original catalana. La vampira de Barcelona, que s’estrena avui als cinemes, va competir al Festival de Sitges i va guanyar el sempre apreciat premi del públic.

Han hagut de passar més de cent anys per treure a la llum la veritat de la llegenda de la vampira del Raval?
No crec que sigui així. La versió dels fets que plantegem a la pel·lícula, que sincerament crec que s’ajusta bastant a la veritat, no és que sorprengui. Desgraciadament ho estem vivint de manera habitual. Em sorprèn que no s’hagi fet una pel·lícula sobre la llegenda d’Enriqueta Martí, perquè era un cas molt llaminer. És una llegenda que va tornar a agafar molta força als anys 60 i 70, es va recuperar en programes que toquen el tema de la ciència oculta i temes més escabrosos, perquè una ciutat com Déu mana ha de tenir el seu Jack l’Esbudellador. La història ha estat a les taules de moltes televisions i productores, però pel que sigui mai s’ha arribat a rodar. Ens va costar molts anys aixecar el projecte i, quan ho vam fer, vam optar per fer un viatge cap a la veritat d’Enriqueta Martí, de la vampira del Raval.
En quin moment li va arribar el projecte?
El guió em va caure a les mans el 2009. Si haguéssim rodat en aquell moment, hauríem fet una pel·lícula del mite, de la bruixa, la devoradora de nens, una pel·lícula de terror sobre el mite d’una dona que es menjava nens. Al llarg d’aquests anys han anat sortint estudis sobre el mite, i també hem anat veient com funciona l’star-system del poder, que són el poder judicial, el policial i el quart poder, la premsa. Vam intuir que potser el que ens explicaven de l’Enriqueta Martí no era la veritat.
La versió que feu, doncs, té a veure amb estudis nous sobre la vampira del Raval, però també amb el context polític?
Té a veure amb les dues coses. D’una banda, pel meu interès de ser ètic, a més d’estètic, de triar projectes sobre els quals jo pugui dir alguna cosa i fer que l’entorn on visc sigui millor. Denunciar fets, siguin de fa cent anys o de fa cent dies, em sembla una manera útil d’aportar alguna cosa a la societat que em permet la meva feina. Això em fa dir no a projectes pels que penso que no soc la persona adequada, o que penso que no m’omplirien. Per altra banda, a mesura que van anar passant els anys, van sortir estudis, no només del cas de l’Enriqueta, sobre el funcionament de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del segle XX, que està molt lligat a la lluita de classes, a la convulsió de la Setmana Tràgica, al que estava a punt de passar a Barcelona, la Vaga de la Canadenca, l’empoderament de la classe obrera... Tot això no pots obviar-ho, quan comences a treballar un projecte així. Vas posant més l’accent en el que podria haver estat la vida d’aquesta senyora. Els que afirmen que va ser l’assassina en sèrie més important de la història de l’Estat espanyol no ho poden demostrar perquè no hi ha dades. L’únic que es va poder demostrar és que va segrestar una nena durant 17 dies i que li va tallar els cabells. Això consta en papers que s’han salvat, perquè misteriosament van desaparèixer els papers de les diligències prèvies que es van fer. I també ens va quedar el que van escriure els periodistes i no periodistes que van omplir diaris amb notícies novel·lesques i rocambolesques, molt excèntriques, sobre fets sense cap ni peus que se li atribueixen. Les ganes de tenir una assassina en sèrie a la ciutat i de què ens expliquin llegendes i contes van convertir aquesta dona en un home del sac. Sembla que estiguem desmuntant un mite, però estem explicant com funcionava o com funciona encara ara el poder.
Fins a quin punt és actual el tema que explica?
No soc un especialista, soc un ciutadà més, però només cal veure, per exemple, el cas de la Tamara Carrasco. I no parlo de la policia, dels escorcolls i el que troben a casa seva, ni de la importància que li dona el jutge per tenir aquesta persona confinada durant un any i mig acusada de ser terrorista. Parlo del fet que la premsa no va ocupar els mateixos espais i portades per dir que va quedar absolta que esbombant que aquesta senyora era una terrorista. Això és el que em sembla greu. Si es crea un estat d’opinió favorable perquè una persona entri a la presó, no cal cap més prova. I qui crea l’estat d’opinió és la premsa, en connivència amb el poder judicial i el seu braç armat, que és l’estat policial. Aquestes són les tres potes que sempre van a favor de la burgesia, dels poderosos. Barcelona en aquell moment era una ciutat de contrastos. La parafernàlia modernista estava al costat de la misèria més miserable que podies trobar a Europa. Els carrers del Raval estaven absolutament superpoblats, ara recordarien qualsevol ciutat del Tercer Món. La pel·lícula mostra aquests dos mons, i com el món de dalt es nodria del món de sota, que era com les calderes del Titanic. El Raval era la gran caldera de Barcelona. És una metàfora d’aquesta societat que es creia invencible i que s’enfonsa. El cas de l’Enriqueta Martí apareix just després d’una denúncia de prostitució infantil en un prostíbul del Raval, segons es deia, freqüentat per la burgesia. D’alguna manera les històries sempre es repeteixen, i sempre hi ha un cap de turc.
Com va plantejar la posada en escena, que sembla teatral i influenciada per l’expressionisme alemany?
És un llenguatge en què jo em sento molt còmode. He intentat ser honest amb mi mateix i fer la pel·lícula que pensava que sabia fer, i un dels territoris on em moc més còmodament és en la posada en escena. El fet que m’encarregui de la direcció artística de la pel·lícula també em donava totes les possibilitats del tauler. L’he plantejada en un blanc i negre molt expressionista, que a mi em porta al món dels contes i a una era que m’interessa molt, que és el moment que saltem del teatre al cinema, als entreteniments per a la classe obrera, aquestes barraques que hi havia al Paral·lel on es començaven a projectar les primeres pel·lícules. El món de l’engany, de l’il·lusionisme, sempre m’ha agradat molt. La pel·lícula juga amb la dicotomia del que explica i el que podria haver estat, sempre hi ha el doble joc entre el real i l’oníric, la realitat i els malsons, i de vegades no saps què és una cosa i què és l’altra. M’agradava la dicotomia entre aquesta Barcelona que sembla de retallables de paper, ho vam fer així, i contraposar-la al món molt més grotesc, orgànic, llardós del que és el Raval, com si fos un budell d’un monstre que s’empassa tota aquesta gent sense història, com peces d’un engranatge que serveix perquè els altres puguin escoltar òpera.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia