cultura

La crònica

El temps intermedi de Paul Fuster

El nou disc del cantautor Paul Fuster –amb arrels a Nova York però arrelat a Cardona– es titula Go/Between , que traduït vindria a ser una espècie de transició, de temps intermedi. Per allò de buscar-hi un significat, Fuster explica que es troba en aquesta situació: “Tirar una pedra provoca alguna cosa, i en la vida s'ha de provocar-la sense asseure't a esperar.” I és així com aquest músic singular, el més nòmada de l'escena catalana, un grunge rústic, ha sortit de Cardona, no amb bicicleta , aquest cop, sinó amb una furgoneta blava, “molt guapa, gent” per llançar aquesta pedra en forma de concert.

Paul Fuster , acompanyat de Marià Roc (baix i veus) i Josep Cordobés (bateria) va presentar divendres al Teatre de Salt, dins Temporada Alta , les noves cançons que si bé, amarades d'aquest so grunge en què va néixer musicalment, empelta calidesa i lluminositat a un rock folk que atrapa. I es nota en la primera cançó, Big OK, una de les que va sonar a Salt. Concebut com a concert de petit format, Paul Fuster és, però, un esperit lliure i fa més per tocar entre amics, havent deixat la bicicleta a un costat de la via, o a l'escala d'un bloc de pisos. Devia notar la barrera, invisible però que hi és, que separa l'escenari de la platea ja amb la primera salutació: “Que fosc que és això.” I des de bon principi ja va interactuar amb el públic, instant-lo a trencar aquesta incomoditat, protagonisme també, de qui porta el pes de l'actuació. “L'has fet tu, el peu del micro?”, va preguntar algú des de les primeres files. I Paul Fuster, agraït, s'hi va estar prou estona, com si un curiós, de visita, entrés al seu taller. Van sonar també Washaway, del nou disc i antics temes com Guapa poca-solta o cançons del seu grup novaiorquès. Si haguéssim minutat el concert, de prop de dues hores, Paul Fuster va fer més temps de pausa i d'intermedi –havia promès que faria blocs de tres cançons i després xerrar, però ho va convertir gairebé en un monòleg–, en què s'ho prenia amb calma, recollint pinces de cabell que una noia li havia regalat o parodiant les estrelles del rock, amb guitarra al darrere en mode bandolera, o improvisant la lletra d'una cançó allargant la n en excés, rient d'aquests artificis del món de la música, com els bisos; mai una sorpresa, sempre previstos a la llista. Referències a Trump, dedicació a Cohen, però a l'estil Fuster, sense melancolia: “No cantarem l' Hallelujah , gent!” La intenció de tanta locució era connectar, però aconseguia el contrari. Sort que amb la cançó es reprenia la connexió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA
Crítica

Un guant

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència