El temps i els estudis riudomencs

No sé si a vostès els ha passat que mirant fotografies antigues de grups de persones de pobles molt distints del nostre –que a vegades veiem impreses en llibres o revistes o trobem en exposicions concretes– es comprova com les maneres de posar-se davant de la càmera dels fotografiats són coses del temps, dels anys concrets en què foren fets els retrats –com situen el cos, el braços, les cames, com es col·loquen, els vestits que duen, els pentinats que llueixen, els bigotis, les barbes o les cares afaitades en el cas dels homes; els barrets, les gorres, els llaços de les dones–. I a vegades sembla mentida que les fotografies s'assemblin tant sent d'àmbits territorials molt diferents. El que marca, el que condiciona la imatge, és sobretot el temps, el període. És el primer que hi copsarem i si som una mica experimentats gosarem aventurar una data bastant aproximada, una dècada si més no. En el cas de les fotografies de grup, es fa ben evident que el temps no passa en va i que les modes i els costums, en les actituds dels gestos corporals, canvien més ràpidament del que ens pensàvem. La segona cosa que hi podem veure, en una fotografia de grup, serà ja el factor local, si coneixem o podem identificar els personatges, si ens permet localitzar el lloc concret on va ser realitzada. La diferència serà aquesta, els personatges seran molt pareguts, però si hi podem introduir noms i cognoms i un breu historial, la fotografia tindrà un valor afegit: l'anonimat haurà desaparegut, el lloc serà un espai concret. La fotografia ens parlarà d'una altra manera, més lligada a la condició humana dels personatges, sense perdre la naturalesa del temps que serà la que ens marcarà l'estètica de la imatge.

Més o menys aquesta sensació és la que he experimentat amb la lectura del llibre commemoratiu del trentè aniversari del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, titulat Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar: trenta anys d'història i alguna cosa més (1978-2008), obra de Jordi Ferré, Carles Martí, Eugeni Perea i Josep Maria Riu.

Cada període concret, és l'encarregat d'amarar-ho tot en el condicionament local. El temps ens canvia les circumstàncies i les formes de vida de la mateixa manera que els personatges de les fotografies, amb el pas dels anys, apareixen diferents. Els anys cinquanta del segle passat no van ser iguals que els seixanta, malgrat que els joves que s'ho mirin de lluny els poden confondre en l'eternitat del llarg franquisme. Transformacions lentes però constants. Hi ha moments, però, que la història té pressa i els canvis s'acceleren com va passar durant els anys setanta, d'un cap a l'altre de la dècada més trasbalsadora que hem viscut, l'època de la gestació del Centre d'Estudis Riudomencs. Tanmateix, allò que pot semblar extremadament local, en funció dels seus protagonistes i de les particularitats pròpies de cada lloc, té la imatge dels condicionants de l'època. A Riudoms també. Per exemple: el franquisme agònic que costa tant de morir com el seu dictador; els alcaldes que amb la seva actitud personal poden decantar les coses cap al passat o cap a la il·lusió del futur; l'Església i la parròquia amb l'omnipresència en la vida quotidiana, en les festes, en el pas de l'any, en l'organització social i recreativa dels pobles; els rectors i els creients que són capaços d'evolucionar amb el concili o de retraure's en la seguretat de l'ortodòxia immòbil; els canvis en la societat agrària i la pèrdua d'una manera d'entendre el món; el sorgiment de grups de gent jove que per primera vegada s'organitzen a favor de la cultura i dels valors del patrimoni local amb unes ganes immenses de canviar el món en la particularitat de l'espai viscut.

Història, la del Centre d'Estudis Riudomencs, llarga ja i complexa com totes les realitats locals iniciades en temps de canvis marcats, sense retorn, com els dels anys setanta d'un segle ja passat.