Crònica
A l'ombra del Trapezi
Los Galindos signen un altre treball poètic i d'antiherois que sintonitza amb Escarlata Circus
Avui es tanca el festival estratègic de circ de Catalunya, el Trapezi, a Reus. Queda molt camp per córrer. Perquè les actuacions es multipliquen el cap de setmana. Ahir es va poder comprovar. Mentre Oriolo desplaçava el seu particular vehicle, Karl Stets revisava que l'emplaçament als peus del campanar no hagués patit cap desperfecte. L'home orquestra, One man big band, demostra que pot tocar dues trompetes alhora, picar el bombo amb els talons i també que sonin els platerets a la punta de les sabates. El suís de Traberproduktion va intentar persuadir el públic en una instal·lació contemplativa. Les famílies, anant de plaça a plaça, provaven d'enganxar la vorera de l'ombra. Reus està aquest cap de setmana a l'ombra del Trapezi.
Los Galindos tornen a construir un espai màgic dins de la iurta. Ara, és Údul. Realitzen un joc abstracte, que aprofita tota la peripècia d'uns personatges que volen ser excelsos i tenen un notable aire de patètic. Però viuen l'entusiasme com si fos el primer dia. L'equívoc de les aparicions i desaparicions pel darrere d'una banda dels espectadors recorda aquell Le sort du dedans dels Baró d'Evel. Los Galindos, coincideixen amb la sensibilitat d'Escarlata Circus o de Manolo Alcántara. Hi ha un aire abstracte, un joc en què l'espectador és sempre present. I, fins i tot pot ser part executora de l'acció –ahir al migdia, el tambor el tocava un apassionat espectador incapaç de seguir el ritme, divertidament–. I l'acrobàcia de circ, ara pal xinès, ara trapezi, ara mà a casa amb una dramatúrgia entre inquietant i còmplice. La nit de divendres també havia convençut, al Teatre Frtuny, el darrer treball de Pepa Plana, Paradís pintat, humor negre per interpretar una mirada al món dels refugiats des dels ulls d'un àngel ingenu (mentre que la Industrial Teatrera juga a Náufragos a una mirada molt més blanca).
Al Teatre Bràvium, divendres a la tarda van gaudir d'un preciós treball de Zirkus Morsa. Primer, un que construeix. Després l'altra que, sense voler-ho, desmanega la instal·lació natural. Seguidament, la descoberta d'un i l'altre a partir de l'ombra de l'altra, del seu pes sobre una fusta treballada, que els connecta i separa alhora. Finalment, la conciliació i la construcció conjunta. La fin demain és una deu de poesia romàntica, un to optimista, constructiu. El mèrit de Zirkus Morsa és que ho fan amb una peça d'equilibri constant.
A l'espai dels professionals, dissabte al matí es va anunciar que el proper Circ d'hivern el dirigiran els de loscorderos.sc (Afasians). Un dels artistes convidats és Pablo Molina, que, precisament divendres feia una petita mostra del seu Phantom, al Convent de les Arts d'Alcover. El nou muntatge serà El cielo de los tristes i mantindrà l'anarquia dels diferents camps: al so, al text, a l'acció i a la dramatúrgia se suma, ara, l'acrobàcia. Per la seva banda, Psirc va fer una breu demostració del seu El meu nom és Hor, en que un titella bunraku decideix treballar amb la companyia per la seva vessant internacional. L'obra inclourà un joc de llums i so amb una lluita entre els titelles i els artistes de la companyia. Els artistes de circ també trien l'ombra del Trapezi per buscar complicitats i atrevir-se amb produccions més ambicioses. O, si més no, intentar-ho. Avui, les sessions s'acaben a quarts de deu del vespre. El sol farà hores que s'haurà esllanguit.