Cultura

PACO DE LUCIO

BALLARÍ, COREÒGRAF I DIRECTOR DE LA COMPANYIA D’EL CORTIJO DE ROSES

“Sortir d’El Cortijo seria morir-me”

Va començar a ballar als 9 anys i no es va retirar fins als 68, però continua fent coreografia i dirigint

Ha actuat a mig món i al costat d’estrelles com ara Édith Piaff, Juliette Greco i Duke Ellington

Una història de postal
Paco de Lucio ha prestat la seva imatge com a ballarí en moltes postals sobre la Costa Brava. Mai n’ha cobrat ni cinc. Com a acte de reconeixement, el divendres 22, el fotògraf Jordi Puig presentarà a El Cortijo el seu llibre ‘Costa Brava Postals 1960’s-1970’s’. En les imatges, Paco a El Cortijo i al costat d’una foto amb Juanita Reina.
A Las Vegas vaig veure l’amo regant amb espardenyes i va ser el primer contrast amb el sentit pràctic català
En aquella època, Lloret i El Relicario, una meravella de local, eren el que és ara per a mi Roses: casa meva

Paco de Lucio, Francisco Fernández Moreno (Madrid, 1932), aixeca cada temporada el teló d’El Cortijo de Roses per oferir un espectacle únic de dansa espanyola i flamenc, en un establiment on es respira la Costa Brava dels anys seixanta, quan hi havia locals com ara Los Almendros de Palafrugell, L’Arbreda de Palamós, Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols, El Ruedo de Tossa, El Relicario o La Masía de Lloret.

Als anys vuitanta, quan Paco de Lucio ja havia actuat per mig món i entrava a la maduresa, va optar per instal·lar-se a Roses i assumir la direcció artística d’El Cortijo, i ara n’és el propietari. Una de les virtuts de Paco de Lucio és que ho ha estat tot en la seva carrera: ballarí, coreògraf, director, mànager i dissenyador del vestuari de la companyia.

La seva vida en el món del ball arrenca als 8 anys a València, quan el seu pare acabava de morir a causa de la tuberculosi.
Jo tenia un oncle, Domingo Fernández, que era torero i, més tard, pintor força conegut, i que va acabar vivint a Borrassà. Ell em va dir que havia de ser ballarí o torero, i em vaig decantar pel ball. Vaig debutar a la Fira de les Flors del juliol, als 9 anys.
Als 13 anys va decidir marxar del costat de la mare i se’n va anar a Barcelona, amb l’oncle, i es va iniciar en el món de l’espectacle.
Va haver-hi unes discussions familiars i vaig marxar. Vaig agafar el tren, sense ni cinc, només amb una estampeta de le Verge dels Desemparats. A Barcelona sabia que havia d’anar cap a Aribau, on vivia l’oncle Domingo.
I el nom de “Paco de Lucio”?
Ja hi havia un ballarí conegut que es deia Paco Fernández, i vaig començar com a Paquito Fernández. A Barcelona, amb 14 anys, actuava en cinemes de barri com a fi de festa, i després a Madrid. Ballava sol i era una estrelleta. Era molt familiar tot plegat. Em vaig quedar a Madrid. Jo volia conèixer i aprendre, perquè estava molt verd. Vaig actuar en un homenatge a un actor de la companyia de Juanito Valderrama. Em van fer un càsting i vaig entrar a la companyia de Paquita Rico. Pels volts del 1948 em vaig posar el nom de Paco de Lucio (fill de Lucio). Tenia moltes ganes d’aprendre, amb la guerra no havia pogut anar a escola. Vaig actuar amb la companyia de Juanita Reina. M’agradava tant el teatre que m’aprenia tots els papers, i si algú es posava malalt el podia substituir. El dramaturg José Antonio Ochaíta em va dir: “De tots, a tu et veig alguna cosa i et recomanaré a una ballarina que està formant companyia, Elvira Lucena.”
Algú devia pensar que portava aquest nom per Paco de Lucía (nascut el 1947).
Sí, fins i tot es va publicar que em deia Paco de Lucio per enganyar, i un article d’un diari deia “Qui no corre vola”. Vaig preparar documentació per un plet, però em demanaven 200.000 pessetes (1.200 euros) per anar a judici, massa diners a principis dels vuitanta!
Com va començar la seva carrera internacional?
Amb Elvira vaig aprendre molt i em va donar un solo, el Sacromonte de Joaquín Turina, que va ser el meu primer gran èxit. Vam començar a sortir a fora, al Marroc, a Escandinàvia... Es feien espectacles meravellosos, sempre amb el tema andalús, i després ja va venir tot.
També va actuar en el cinema, on feia petites intervencions doblant personatges.
Sí, la postguerra va ser pitjor que la guerra, per als artistes. Quan vaig començar amb la Paquita, ja vaig poder mantenir casa meva. La mare havia quedat vídua als 25 anys amb dos fills. La meva germana es deia María del Amor, i ara tinc una neboda i una neboda neta que s’ho diuen. L’Elvira, que em va influir molt, em va fer anar a estudiar flamenc i clàssic. Per a la pel·lícula El negro que tenía el alma blanca necessitaven un ballarí per doblar Hugo del Carril; a mi no se’m veia la cara però hi feia tot un ball. També a Capitán Veneno, amb Sara Montiel i Fernando Fernán Gómez, o Teatro Apolo, amb Jorge Negrete, superfamós i que va fer aquell comentari de si no hi havia homes a Espanya perquè totes les dones l’assetjaven!
Des dels 19 anys va participar en gires mundials i no es va retirar fins al 1988, any en què es va instal·lar a El Cortijo, com a ballarí i com a gestor i propietari.
La primera sortida va ser amb una parella de ball pel Marroc i Algèria, que ho vam passar fatal perquè érem joves i abusaven de nosaltres. La meva companya, María de Soto, va acabar sent l’amant d’un president de Veneçuela dels anys cinquanta. Després vam ballar amb un trio, sempre en sales de primera categoria. Amb Elvira Lucena vam fer una gira per Escandinàvia que va ser un fracàs econòmic. Elvira era molt bona mestra, però les crítiques la posaven fatal i a nosaltres, que érem una conseqüència d’ella, ens deixaven molt bé, i fins i tot em comparaven amb José Greco, una gran estrella. Una representant jueva russa em va proposar formar companyia, perquè a Copenhaguen, per exemple, vaig haver de repetir tres vegades i tenia el camerino ple de flors.
I va fundar la seva companyia.
Sí, amb Emilio Monterrubio i Pilar del Valle, i ens va anar molt bé. També vaig actuar amb Manolo Caracol. Se m’anava formant el caràcter i veia que em faltava formació i necessitava estudiar, sobretot, idiomes. I em vaig proposar aprendre francès i anglès, a base de constància i de preguntar i llegir Selecciones de Reader’s Digest. També parlo italià.
Durant la seva extensa trajectòria artística va actuar a tots els continents, excepte a Austràlia. Almenys en 38 països.
Potser han estat més, ja no ho sé. Al Japó hi he anat dotze vegades. Hi estàvem quatre o sis mesos i a l’estiu veníem a la Costa Brava. Jo mateix negociava els contractes. Al Japó vaig actuar en un programa de la televisió preciós.
Va viure de prop episodis històrics com ara el cop d’estat de Grècia i la revolta d’Ankara.
Sí, a Grècia vam enganxar el cop d’estat dels coronels, i un taxista ens va deixar tirats al peu de l’Acròpolis carregats de maletes. A Turquia estàvem actuant per al president i al cap de tres dies ja l’havien destituït. A Teheran, amb el xa de Pèrsia i la Farah Diba, que estava embarassada del seu primer fill.
També havia actuat davant el rei Hussein de Jordània o de la família imperial japonesa. I a l’Europa de l’Est?
No, al Teló d’Acer no hi podíem anar, i mai ho vam fer. A Amèrica sí que vam actuar en molts llocs. A Puerto Rico vaig tenir molt bones crítiques (van dir que era el ballarí espanyol més guapo que hi havia actuat!). A Colòmbia, l’Equador, Santo Domingo... Ens van suspendre una gira a causa d’un atemptat quan havíem d’anar a l’Argentina i al Brasil. Sobretot treballava per a les companyies Intercontinental, Sheraton i Hilton.
Havia compartit escenaris amb artistes molt famosos.
Sí, amb Édith Piaf, Sarah Vaughan, Juliette Greco, Line Renaud, Jacqueline François, Duke Ellington... Aquesta època la tinc poc clara perquè eren molts llocs, moltes actuacions, molts viatges i érem molt joves.
Va començar a actuar a la Costa Brava, sobretot a El Relicario de Lloret, i durant tres dècades va ser una figura aclamada des de Portbou fins a l’Ebre.
Una de les primeres actuacions va ser a Las Vegas de Sant Feliu. Hi havia uns jardins i quan vam arribar un home estava regant amb espardenyes, i resulta que era l’amo, el senyor Recolons Montalat. I va ser el primer contrast que vaig tenir amb el sentit pràctic català. Fèiem molta gira per tota la costa catalana fins a Sant Carles de la Ràpita, i així vam anar a El Relicario. Llavors eren contractes petits, de pocs dies, però l’altre estiu ja hi vam estar tres mesos, i així una dotzena d’anys. Ara crec que està tancat i és una pena, perquè era una meravella de local, molt bonic, i cada any el milloraven. Mira, estava actuant a Singapur i vaig deixar d’anar amb un gran contracte a Austràlia per complir amb El Relicario de la família Macià. Els estimava molt.
La companyia Paco de Lucio quants membres té?
Sempre hem estat entre set i deu ballarins, amb un guitarrista. Ara ho fem amb música enregistrada. Treballem tres dies a la setmana de maig a octubre, i els tinc contractats sis mesos.
Hi ha prou públic?
Estic perdent diners cada mes, però anem resistint. Abans la meva germana Amor estava a la caixa. La meva mare també havia viscut aquí. Les dues estan enterrades a Roses.
L’any 1988, quan va agafar El Cortijo, era una sala de festes?
La sala ja hi era i hi he anat fent reformes. Visc aquí, no resisteixo estar a Madrid, massa gent, tot i que a vegades ho enyoro i em falta una certa vida intel·lectual a la meva manera, determinades exposicions o obres de teatre. Aquí estic segrestat tots els dies sota, caballo y rey!
Com va venir a parar a Roses?
Jo vaig venir contractat. Hi havia tres socis, entre ells el senyor Pere Gascón, amb qui vam començar el Golden Roses, que abans havia estat un bowling. El Gran Palace de Lloret havia comprat El Relicario i no em van respectar el contracte que ja teníem signat, i això em va fer acabar de decidir quedar-me a El Cortijo. Al Golden vam portar un ballet de topless i em vaig encarregar de fer els vestits i les coreografies: modern, cancan, musical, i ho intercalàvem amb balls espanyols. Va quedar un espectacle preciós.
Ara som a la fi d’una època?
Ja no puc més. Tinc 85 anys i mig. Aquí hi he invertit molt. El flamenc ja no interessa. A El Relicario es feien llargues cues, i a la porta el fill Macià, vestit de blanc, regalava un clavell a les senyores. Era una fase molt bonica de la Costa Brava. Avui està tot mercantilitzat. És molt difícil mantenir aquest ballet, fins i tot algun dia no es pot treballar perquè no hi ha gent.
Quin públic ve a El Cortijo?
Venen grups i se’ls regala cava. L’entrada per a l’espectacle val 22 euros, però els preus de consumició són molt assequibles.
Les postals amb la seva fotografia, com es van fer?
Encara fa poc vaig comprar un souvenir a Madrid, un plat amb una fotografia meva! Jo necessitava material per a promoció i aleshores no hi havia vídeos ni res. Vaig anar a parlar amb en Joaquim Arpí, un fotògraf de Lloret, que en aquella època era el que és ara per a mi Roses: casa meva. Em va fer fotos perquè jo em volia promocionar al Japó. Llavors em va demanar si no em feia res que en fes postals, i li vaig donar permís. Era el 1963, vint anys abans que existís el dret d’imatge, per tant, no he cobrat mai ni un cèntim. Hi ha milions de reproduccions en vanos, plats, postals, i es poden trobar en qualsevol lloc.
I què presenten en l’espectacle d’aquest any?
El repertori és molt extens i variat i inclou dansa clàssica espanyola i flamenc. Aquí he muntat el Bolero de Ravel, que el fem sempre, o el Carmina Burana, que no agradava tant perquè la gent venia pel flamenc. L’espectacle es diu Fiesta Baile, perquè el primer grup després de deixar el trio es va dir Fiesta.
També és creador i dissenyador del vestuari de la companyia.
Sí, he fet de tot. Per exemple, vaig comprar uns quimonos a Tòquio i els he anat adaptant, i encara els fem servir ara disfressats amb lluentons, cosa que em suposa tot l’hivern de feina, o canviant els brodats.
Establert a Roses, va complementar la feina d’El Cortijo gestionant El Patio Flamenco.
Sí, era una part de la discoteca Chic, un magatzem que va esdevenir El Patio Flamenco, i el vaig gestionar durant 7 anys.
Quan va deixar de ballar?
Just l’1 de gener de l’any 2000, el dia 2 es va acabar. He continuat fent coreografia, dirigint, però aleshores ja tenia quasi 68 anys i havia de deixar l’escena.
Els turistes què esperen?
El turista no ha demanat, ha acceptat el que se li donava. I se li han donat coses molt dolentes, com ara fer-los ballar sense saber-ne i autèntiques burrades, i en alguns hotels es continua fent, en perjudici del flamenc.
Als seus 85 anys, segueix dirigint amb entusiasme i compromís la seva pròpia companyia.
Fa cinc anys que hi perdo diners, i si no entren per la taquilla han de sortir d’alguna banda. Ara bé, no tinc cap hipoteca i no dec ni cinc a ningú. Però arriba un moment que això s’acaba i no començaré ara a deure diners. Em quedo moltes nits sense dormir pensant què faig, si continuo o no... Ara, si sortís d’aquí em moriria. Faig una vida que no és vida per a una persona de la meva edat, perquè sempre estic fent coses. Arriba un moment, però, que no puc atendre la màquina de cosir, la màquina d’escriure (que la tinc espatllada)... Puc fer una bata de cua en una setmana, sense que ningú me n’hagi ensenyat, però soc negat per a les noves tecnologies. Ja tinc poca memòria, i no vull investigar més.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.