Un nou sopar

Hi va haver un últim sopar, una última trobada entre dos germans d’escena i de vida, Pepe Rubianes i Joan Lluís Bozzo. El primer devia tenir clar que era un comiat; el segon, gens. Rubianes, lliure i generós com el que més, imposava sovint les normes per molt que enutgés a qui fos. També al seu germà Bozzo. Vuit anys després de la mort de Rubianes, el director de Dagoll Dagom s’ha atrevit a publicar un llibre: Pepe i jo (Pòrtic). És la seva particular manera de reprendre una conversa amb el Pepe. Imaginar-lo tan políticament incorrecte com sempre. Sense deixar de fumar ni un moment, però ben allunyat de l’alcohol i apuntant qui sap què a la seva llibreteta de butxaca. Pepe i jo seria la forma escrita d’aquest nou àpat, que Bozzo va poder fer després d’un somni conciliador amb el dolor.

Pepe i jo s’allunya dels perills dels llibres biogràfics. Evita entrar en polèmiques agres amb les persones que van fer mal a Pepe Rubianes (sobretot arran de la pressió per evitar que es representés Lorca eran todos al Teatro Español de Madrid) o amb la germana, que ha tingut una manera diferent d’entendre com havia de transcendir l’actor. Tampoc ha volgut fer una peça rigorosa, analítica, ampliant el gust per la poesia del còmic de Lorca a Machado, Hernández o Valle-Inclán. Ni quedar-se amb l’anecdotari més espaterrant de Rubianes, tot i que n’hi ha. Ha optat per espigolar, amb petits capítols, els records que van compartir. Ben conscient que la memòria és enganyosa i que acostuma a ser benèvol amb un mateix i no tant amb l’antagònic, ho fa introduint reflexions i anècdotes pròpies, com seria en un sopar informal. La frescor amb què està escrit traspassa aquella amistat de pell que, per moments, podia quedar escapçada per una discussió, un malentès o, sobretot, un Rubianes despreocupat deixant penjats manifestants en contra de la guerra de l’Iraq, les productores de televisió o els amics que mai l’aconseguien atrapar en un àpat nadalenc. Però Bozzo no ho comenta amb acidesa, sinó amb una tendra comprensió. Sense adular el personatge (el seu Pepe), però sent molt tolerant amb la seva particular manera d’entendre la vida. Rubianes feia broma de tot i es desdeia de quasi tot, però tenia un insult inequívoc per a tot el que representés el feixisme més reaccionari, i alhora cultivava, com ningú, les amistats. Bozzo admet que va ser gràcies a la cura de Rubianes que van mantenir-se sempre units, malgrat les empipades.

Per Bozzo, Rubianes s’enamorava dels llocs. Va tenir èpoques de Sevilla, Cuba, Kenya o Menorca. Eren amors que, com els personals, tenien una data de caducitat. L’antídot de la soledat de Rubianes se salvava viatjant. No li preocupaven els diners: en podia aconseguir fent funcions al seu Club Capítol fidel. Bozzo aclareix que, després de Pujol i de Maragall, era la persona més entrevistada a TV3. Andreu Buenafuente assegurava que només tenir-lo en antena garantia augmentar l’audiència, sempre.

Els amics de sopars amb Rubianes es fan dir les vídues. Continuen trobant-se. L’ultim cop, Bozzo els va convocar per regalar-los exemplars de Pepe i jo. La propera cita, esperen, serà per a la imminent inauguració del canvi de nomenclatura oficial (ja està aprovat per l’Ajuntament de Barcelona): el carrer Almirall Cervera, on vivia l’actor, es passarà a dir Pepe Rubianes.