‘Touché’ Butaca

“Qui no és feminista?”, es preguntava ahir irònicament el presentador Toni Martín quan la seva companya Glòria Cid se’n declarava. Un touché que fa mesos que ronda amb estadístiques fent evident que s’està lluny de la paritat en la majoria dels apartats artístics. Quant a palmarès, va destacar Scaramouche (sis Butaques, acaparant pràcticament totes les nominacions dels musicals). L’ànec salvatge (Teatre Lliure) va endur-se els guardons més preuats, com són millor espectacle, direcció i també escenografia. També molt celebrades van ser les interpretacions de Jean Eyre, que va rebre els reconeixements en dues interpretacions, a Ariadna Gil (actriu) i Abel Folk (actor de repartiment). Lluís Homar va guanyar el premi a millor actor (Ricard III). Pel que fa a l’actriu de repartiment, el va rebre una emocionada Elisabeth Casanovas, també d’una producció de la Sala Gran del TNC, La senyora Florentina i el seu amor Homer.

La majoria de les aparicions, efectivament, feien referència al moviment On són les dones. L’excepció va ser la de Josep Maria Flotats, que va sentir-se feliç de rebre un premi amb el nom d’Anna Lizaran –“hauria de ser aquí perquè era més jove que jo”–. En broma, felicitava el públic (“teniu molt talent perquè aplaudiu molt bé”) i advertia que no per rebre aquest premi a la trajectòria es retiraria.

Els premis Butaca van propiciar molta reclamació. Per començar, un clam sobre el treball de visibilitat de les dones. Ariadna Gil, a Jane Eyre, “fa pensar que les coses avancen a poc a poc però el personatge ensenya que una ha d’aixecar-se, a lluitar, en les pitjors condicions. És el que va fer el meu personatge i també Charlotte Brönte”. Si Xavier Albertí (que va rebre el premi a millor actor de Lluís Homar) recordava un director txec que, després de patir l’atac militar rus, advertia: “Em fa més por la censura econòmica que la política.” També Montse Amenós se sentia estranyada: feliç per rebre un nou Butaca a l’escenografia però estranyada perquè hi ha gent empresonada. Per Manrique, finalment, és saludable sentir les necessitats, de reivindicar, de queixar-se per coses justes de la gala, des de l’honestedat. I insistia a dir que calen més dones a la cultura i, alhora, més cultura per a tothom.