Cultura

Tancat per Defunció

GRUP DE MÚSICA

“Ens deien que el català era una cosa de cantautors”

És impossible que els que, a principis dels noranta, van viure l’esclat del rock català no recordin als sabadellencs Tancat per Defunció i algunes de les seves cançons més il·lustres, com les molt pujades de to Com vols que t’ho digui i Coses que passen. Resignats a assumir la seva probable condició de “grup maleït” d’aquell període, la banda encapçalada per Jaume Papell (veu, harmònica i guitarres acústiques. amb qui parlem en aquesta entrevista) i Enric Romà (baix) recupera ara un disc inèdit enregistrat amb sitars, mandolines i taules hindús l’any 2002: Temps de dubtes (Segell Microscopi).

En quin punt estava Tancat per Defunció l’any 2002?
Havíem de fer un disc elèctric, però Els Pets van fitxar el nostre guitarrista i vam decidir fer-lo acústic. Vam voler que fos molt creatiu, amb flautes travesseres, violoncels, mandolines... Però el vam dur a la indústria i aquesta no va respondre. El rock català ja feia baixada i no ens van garantir cap mena de promoció, així que vam optar per esperar temps millors, com si fos un vi.
No era el primer cop que ‘topaven’ amb la indústria...
No, en el nostre moment de més èxit, l’any 1993, quan la gent estava esperant el nostre tercer disc, la discogràfica no va voler treure’l. No sé si, a partir d’això, hi havia també una certa por de fitxar-nos.
Va ser dur, el declivi del rock català?
Bé, l’any 2002 ja no estàvem a primera divisió, nosaltres. El 1991, en canvi, just després dels “quatre del Sant Jordi” [Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït], veníem nosaltres i, potser, Lax’n’Busto, tot i que ells encara no havien tret Miami Beach. Ens sentíem diferents, però del rock català no en renegarem mai.
Feien, en aquella època, una música molt californiana.
Sí, la manera de cantar, les acústiques, la influència de Bob Dylan i Neil Young... De tota manera, hem fet moltes cançons diferents que no han vist la llum per culpa de la nostra carrera accidentada. En aquest disc del 2002, per exemple, hi ha una influència important de la Incredible String Band, l’acid folk i tot l’orientalisme dels anys seixanta.
De què parla, ‘Temps de dubtes’?
Del factor temps en les relacions, de l’inconformisme, del déu treball, de l’obsessió pel passat... i, com sempre, hi ha una cançó de sexe, Pitreres i cremalleres, que no és tan explícita com el Coses que passen, però.
Com estava el país, musicalment parlant, l’any 1986, quan van començar?
Dominat per Loquillo, Rebeldes i els seus amics. Era molt fort, per exemple, veure tocar Sopa de Cabra davant 2.000 persones i no veure’ls a cap diari més enllà de Girona, mentre a Barcelona es feien cròniques de grups que amb prou feines reunien trenta persones en una discoteca. Vam haver de sentir-nos dir un parell de cops, per part de les discogràfiques, que estàvem molt bé però que llàstima que cantéssim en català, o que el català era una cosa de cantautors, però no per al rock. Jo, però, havia sentit Pau Riba, Ia Batiste i Oriol Tramvia, havia viscut aquells temps del Canet Rock i sabia que el rock, en català, podia ser ben natural.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Caballé, sempre a Peralada

barcelona

Un mirall humà

barcelona

El Domini Màgic creix

Santa Coloma de Farners

Dia de Hellboy a les llibreries de còmics

Barcelona

Ballar en la catedral gòtica musical

BARCELONA

Manuscrits de Sant Feliu

Girona

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona