Cultura

JORDI BELLAPART

RESPONSABLE DEL CINEMA MONTGRÍ DE TORROELLA

“Salvar el cinema va ser per damunt de tot un gran treball col·lectiu”

Jordi Bellapart és el cap visible d’un treball col·lectiu que ara fa més de tres dècades va permetre salvar el Cinema Montgrí, de Torroella, que des de llavors és municipal

Una de les coses que em fascina del Cinema Montgrí són les cortines! Abans de començar la projecció es descorren i va apareixent la pantalla. És fascinant. Cinema en estat pur!
Sí, i tant! I ja podem ben dir que forma part del nostre cinema. Moltíssima gent ens diu: “Això de les cortines, no us ho deixeu perdre mai!” I no, no ens ho deixarem perdre, no es preocupi.
És fascinant la història de com es va salvar aquest cinema, especialment perquè tots han anat tancant. Un cinema amb història?
Molta. L’edifici és de l’any 1928 i es va construir com a cinema i teatre. Encara ara, darrere de la pantalla, hi ha la boca de l’escenari. Com a teatre no tenia gaires avantatges, perquè la boca era poc fonda. El 1955 es va posar la pantalla allargada, per poder projectar les pel·lícules en cinemascop, i les cortines que ens donen ara aquest toc. Des de llavors ha estat funcionant com a cinema.
Abans parlava de la història de l’edifici i del tancament dels cinemes. Quants cinemes hi havia hagut, a Torroella?
Tres. Pensi que els primers teatres a Torroella daten del 1870; després aquests també es van anar reconvertint en cinema: com el Cèntric Cinema, conegut com el Centro. Tenim també Can Coll, que va construir en Pere Coll i Rigau; aquest era un cinema que data de finals de 1890. El 1928 es va fer el tercer cinema, el Montgrí.
De l’època d’or a la caiguda!
El cinema va anar molt bé, especialment en les èpoques glorioses, que podríem situar després de la Segona Guerra Mundial. Però a partir de la dècada dels anys 70 del segle passat, la cosa va anar de baixa. El 1971 va desaparèixer Can Coll, el van enderrocar, i el Centro el va tancar el 1979, per fer-hi unes galeries. Per cert, encara queda la meitat del cinema! Però és de molt mal recuperar.
Així el Montgrí també estava amenaçat?
Sí, aquest era el perill. Hi havia, però, un pacte entre l’Ajuntament i els propietaris del cinema; segons aquest si s’arribava a aquest punt, com que era el darrer cinema, es donaria preferència per comprar el local. El 1985 hi va haver unes negociacions i, finalment, es va poder arribar a un acord que va comportar salvar, en primer lloc l’edifici, que ja és important, i, a més, tenir la possibilitat de continuar projectant-hi cinema.
Va ser un acte de valentia?
Sí, perquè no només es va comprar el cinema sinó tot el conjunt, tot l’edifici. És un conjunt amb molta història que conté La Sala, i un pis on hi havia hagut el pis de cafeter del bar, a banda del cinema, és clar.
D’això se’n diu tenir visió i valentia!
Cal remarcar, i això és molt important, que aquest és un mèrit col·lectiu, de l’Ajuntament; realment va ser un treball de tots. És cert que en aquests processos hi ha caps visibles, i a mi em va tocar anar al davant per mirar d’arribar a aquest acord i no perdre el cinema. I el pas següent era clar: “Bé, ja tenim el cinema i ara cal que funcioni!”
Doncs ja fa una pila d’anys que funciona!
Em vaig posar una mica al davant i encara hi soc, i ja fa 32 anys!
L’altre dia vaig venir al cinema i em va sorprendre veure que els programes de mà encara alerten del perill de desaparició.
“La continuïtat del cinema depèn de tots nosaltres”. Això és el que hi posa, sí. Primer en vàrem posar un que deia: “Al cinema, cal anar-hi”, que encara posem als programes que fem a l’estiu. El cinema no ha deixat de tenir alts i baixos. Recordo que el 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ser un any molt crític. Nosaltres veníem al voltant de 30.000 entrades a l’any, i aquell 1992 vàrem passar a 15.000, la meitat. Però en canvi quan es va estrenar Titanic (James Cameron, 1997) va haver-hi una autèntica renaixença. Persones que feia dècades que no havien trepitjat una sala de cinema hi varen tornar. Però, en canvi, el 2013, vàrem tornar a tenir una altra baixada molt i molt forta. I va ser precisament quan vàrem decidir posar aquest eslògan en els programes.
Quan va començar la seva vinculació amb el cinema, l’enamorament?
Un tiet meu era pagès. No tenia estudis, però li interessava la cultura, llegir el diari, tenia interessos culturals, especialment pel cinema. I aquí a Torroella era conegut per aquesta afició. La primera vegada que vaig venir al cinema va ser amb el meu tiet, que era molt amic del projeccionista. Em va fer pujar a veure la sala de les màquines.
Recorda la primera pel·lícula?
Sí, i tant!, Marty (Delbert Mann, 1955), amb el gran Ernest Borgnine!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘La vampira de Barcelona’, ‘Las Niñas’ i ‘Sentimental’, favorites a la 13a edició dels Premis Gaudí

Barcelona

L’atzar o la fortuna

barcelona

Joina torna a casa

GIRONA
Lildami
CANTANT DE TRAP

“Vull intentar establir precedent en la música urbana en català”

BARCELONA
ALBERTO VELASCO
HISTORIADOR DE L'ART

“Ens van pegar per Sixena i ara ja ho tenen tancat”

barcelona
Crítica
cinema

Una representació ètica?

I els ‘papers de Salamanca’?

Especialistes en Poe trien el seu millor relat de terror

Barcelona

Grans noms de l’escena, al Teatre de Salt

Salt