Un passat republicà

Albert Villaró no sap d’on neix la necessitat d’escriure ucronies, aquest tipus de novel·les que juguen amb el passat per presentar-lo d’una altra manera de com va ser. La qüestió és que a El sindicat de l’oblit (Edicions 62) reprèn el gènere que ja havia conreat a Els ambaixadors, premi Josep Pla 2014. No es tracta d’una continuació d’aquest primer volum, però sí que aquí “estira un fil” que havia quedat penjat quan va acabar la novel·la amb l’accident/atemptat (no se sap ben bé què passa) que afecta Franco el juliol del 1936. Recordem que a Els ambaixadors Catalunya és independent des dels Fets d’Octubre del 1934 i es refà de la invasió nazi.

A El sindicat de l’oblit, ambientada l’any 1975 però amb llargs flashbacks a l’any 1936, retrobem en mossèn Ferràs desenganyat però encara amb el sentit del deure intacte, per això no es nega a col·laborar quan el venen a buscar en detectar-se un pla soviètic per desestabilitzar el sud d’Europa.

Val a dir que en aquesta república catalana que imagina l’autor –dividida en dues faccions, la part més propera a ERC i la part més prosoviètica– el president és Pere Ardiaca, que va ser un lluitador antifeixista i polític dirigent del PSUC i el PCE.

“Veig Mossèn Ferràs com el meu pare, que va passar pel seminari de jove i, després de la guerra, per les platges d’Argelers, per Sant Sebastià i el penal de Burgos, on el van torturar, i malgrat tot va tornar a Catalunya i va tirar endavant una família”, explica Villaró, “sempre va sentir recança per la vida que li va tocar viure, marcada per la repressió, Franco i la dictadura”.

Potser d’aquesta recança compartida amb el seu pare neix aquesta ucronia, “m’he imaginat un país que a ell li hauria agradat en aquesta Catalunya republicana, perquè el meu pare era un republicà ferotge!”. Tanmateix, assenyala que la literatura catalana ha donat algunes de les millors ucronies, com ara el mateix Tirant lo Blanc, Joanot Martorell o Paraules d’Opòton el Vell, de Tísner. Tampoc cal oblidar la recent Jo soc aquell que va matar Franco (Proa), de Joan-Lluís Lluís, guanyador del Sant Jordi 2017. “La ucronia neix d’un desig voluntari de modificar l’incorregible i ho canvies a través de la ficció: és un exercici molt divertit.”

A El sindicat de l’oblit, que es pot llegir de manera independent, circulen personatges com ara Federico García Lorca, que aquí no ha estat afusellat, sinó que s’ha refugiat a Nova York, o el mateix Tísner, que aquí dirigeix una cèl·lula secreta encarregada d’analitzar els processos polítics i “revertir-los”.

“És una ucronia plena d’ironia, però alhora és una novel·la crepuscular, amb un to desenganyat i gairebé existencial”, analitza l’editora, Glòria Gasch. Paral·lelament, Edicions 62 ha reeditat Obaga quinze anys després de la seva sortida, una de les obres més reeixides de l’escriptor de la Seu i que ha estat traduïda al castellà i al francès.