“Jo voldria fer cinema de gènere, però no puc”

Jo parteixo de la impossibilitat de fer una pel·lícula d’aventures, d’acció, i en faig una en què l’aventura rau en la imaginació. Aquí hi ha un camp que s’obre al relat; això passava a Un dia perfecte per volar, però també a L’arbre de les cireres. Jo faig cinema perquè m’agrada el cinema de gènere, i és el que voldria fer, però no el puc fer. La paradoxa divertida és que acabo fent pel·lícules que no tenen res a veure amb el gènere, però que no deixen de ser-ho; se situen als marges, a les fronteres.

Vam defugir aquest sistema de recreació històrica gairebé vuitcentista, d’aquestes pel·lícules que gairebé semblen sortides d’una fotografia d’un magatzem de mobles perfectes, i en les quals res traspua veritat. Vaig pensar a fer una depuració completa; el més important era la història i, sobretot, la mirada d’aquests personatges. En un rodatge que dura quinze dies i en què els elements meteorològics canvien cada mitja hora, cal tenir la capacitat de poder filmar moltes coses a la vegada, amb una capacitat de mobilitat permanent encara que tot estigui escrit. En una pel·lícula de reconstrucció històrica això és impossible, ja que acabes perdent l’autenticitat i filmant una mena de cosa de cartó pedra, i a mi m’interessa filmar la vida, així que no pots tenir 500 persones pendents que hi hagi aquell vestit ben posat. La pel·lícula està feta amb un pressupost invisible, la qual cosa et comporta moltes penúries, però també molta llibertat.

Al començament em vaig preguntar com podria establir un diàleg amb Josep Pla, i vaig decidir fer una obra de creació per contestar una altra obra de creació, Aigua de mar, que acostuma a sortir en el segon volum de la seva Obra completa. Allà parla de la Primera Guerra Mundial, d’imatges apocalíptiques enmig de l’aire, amb la seva sensualitat a l’hora de descriure les relacions contradictòries de l’home amb la natura. I sí que és cert que per construir el personatge de Sergi López hi ha molts elements de L’illa del tresor, amb el seu joc d’aparences.

No tots els personatges són meravellosos ni tots són malvats, són complexos i contradictoris com nosaltres. Sense les nostres contradiccions, la història de l’art no existiria. A partir d’aquí, hi ha tot aquest imaginari de contes, de personatges llegendaris, de monstres que poden ser assassins i també entranyables; un món extingit, però que en el fons és el nostre món. Això és meravellós, sempre m’ha enlluernat. Tant el nostre rodatge com el que explica la pel·lícula és un viatge, entès com a procés de creixement personal; els protagonistes passen del món infantil al món dels adults.

I les seqüències en què s’aixeca el vent i arriben els núvols; a partir d’aquí, s’entra en un món misteriós, selvàtic, en una natura inhòspita en què sembla que els arbres i les roques estiguin vius. Part del misteri del cine rau en la manera com filmes el que és intangible, i per a mi el paisatge és una porta d’entrada.

Quan comences a rodar pel·lícules tens uns referents, com quan surts en veler d’un port. Hi ha un moment en què aquest port es desdibuixa, fins que continues viatjant i arribes a un altre port. Fa dècades, el Malick de Males terres i de Dies del cel era un referent.

Sí, no deixo de fer-ho! Els nens són persones, amb la seva complexitat. Els animals són més difícils: només es mouen si tenen gana.