Per a adults que són nens

Diu que la seva infància va estar farcida de silenci. Sara Bertrand pertany a la generació que a Xile, el seu país, anomenen els “infants de la dictadura”, la mainada a la qual va tocar viure el salvatge règim del general Pinochet. I ha hagut d’enfrontar-se a conèixer una realitat quaranta anys després, en desclassificar la documentació de molts fets. “Els pares no en volien parlar, i ara són els fills els que no volen escoltar.” Però el motiu de la seva estada a Catalunya, abans d’anar cap a la Fira de Bolonya, on va guanyar l’edició passada el premi New Horizons, és la presentació del seu llibre La dona de la guarda, que no parla de la dictadura, perquè és un conte, però que sí que conté els silencis angoixants que ha patit a causa de la dictadura. Un llibre farcit d’imatges simbòliques que ha traduït Tina Vallès i que ha publicat Pagès Editors, dins de la col·lecció Nandibú, dirigida per Alba Besora.

Una de les singularitat de la narració és que és paradoxal. Diu el que no diu i es dirigeix a adults que són nens i a nens que són adults. La dona de la guarda trenca els límits i se situa en un territori literari on pot entrar tothom: grans i menuts. Es tracta d’un conte dins d’un conte amb personatges reals que semblen de ficció i de ficció que semblen els reals. “Quan la va llegir, la meva editora colombiana la va encaixar en una col·lecció que considerava fronterera, que no era plenament infantil.” L’edició que ha publicat Pagès Editors és il·lustrada, però les imatges d’Alejandra Acosta que evoquen els gravats de Gustave Doré, tot i que es tracta de collages, són d’un surrealisme poc infantil. La protagonista és una nena anomenada Jacinta que ha perdut la mare i està a càrrec dels seus germans bessons. La Maria, una dona adulta, els ajuda, però és ella qui els fa tirar endavant, amb la presència fugissera del pare. La Jacinta els explica cada nit un conte que gràficament està imprès amb color i amb tipografia diferent, però que finalment es fon amb el relat original. La Jacinta ha vist la dama més bella del món. Té la mateixa altura que ella i guareix la gent de tot el món perquè viatja molt veloçment amb el seu cavall blau. Tot i que l’autora es basa en un personatge de la narrativa popular tibetana, el conte La dona de la guarda té una marcada herència de la narrativa llatinoamèrica, concretament del realisme màgic.