Música

Crònica

Majestàtics

Quan un concert es promociona amb l’etiqueta de petit format, la proximitat és molt llaminera per al públic. En aquest sentit, el context, l’escenari triat, influeix, i molt. El majestuós saló del Tron del Museu d’Art de Girona, amb els retaules gòtics del segle XV, imposen fins i tot a un indomable com Xarim Aresté . El de Flix, però, va acabar per ensenyorir-se’n, sol, amb dues guitarres, amb un fons de crucifixions, sants i martiris. És el que va passar en el concert de dissabte passat, programat en el marc del festival Strenes ,en el qual Xarim Aresté presentava el seu nou disc, Polinèsies . La proximitat és molt llaminera i, en el cas de Xarim Aresté, fa venir salivera: així, abans de començar el concert, la responsable de sala, com que les entrades eren sense numerar, aconsellava els assistents de situar-se a les primeres files. “Volem anar com més a prop millor”, va ser la resposta, espontània.

Xarim Aresté va començar amb la guitarra elèctrica amb M’ho has d’escriure en foc, per continuar amb Riu amunt, cançó que fa referències a les dificultats i a les lluites pel que creus, segons va explicar. Per enllaçar amb La flor , la cançó aparador del seu segon disc. Amb el canvi a guitarra acústica, va interpretar la cançó d’amor, “perquè enganxa”, “la possessió que és l’amor”, destacava, de Jo t’estimo, pertanyent al primer disc, La rosada. El concert va permetre redescobrir l’excel·lent guitarrista que és Xarim Aresté, imprescindible per a músics com Josele Santiago, Maika Makovski i Sopa de Cabra.

En un aspecte més introspectiu, íntim, però igual de majestàtic sense retaules gòtics, es va mostrar Enric Montefusco , una hora després a La Mercè. Havia començat una gira de presentació de Meridiana a Banyoles i a Girona, en el marc de Strenes, va oferir un recital a duo, acompanyat només del multiinstrumentista Pere Jou (teclats, acordió, guitarra i trompeta). Va ser una conversa musical –Montefusco explicant els motius de les cançons, la seva ànima, en definitiva–amb un repertori escàs –de Flauta man a la sola cançó en català, El riu de l’oblit– però molt més que plaent, en el qual el colofó va ser compartir, entre butaques, Adelante Bonaparte . Sempre cal un pla per escapar cap endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda