Battersea a Montjuïc

Set anys després de reconstruir-hi íntegrament The Wall i onze després d’interpretar-hi, també fil per randa, The dark side of the moon, l’ex-Pink Floyd Roger Waters va tornar ahir al Palau Sant Jordi, on va engegar el periple europeu de la gira Us + Them, amb una segona data prevista avui a Montjuïc. Hi havia, aquesta vegada, disc nou a presentar (Is this the life we really want?, que incideix enel tema de la guerra, recurrent en l’obra de Waters) i, també, les ganes de deixar ben clara la seva fília anti-Trump, com va quedar de manifest amb uns vídeos del president nord-americà quan sonava Pigs (‘porcs’) i la següent frase estampada en lletres gegants: “Trump, eres un gilipollas”. Ahir, però, i a diferència d’alguns xous en les places més conservadores dels EUA, ningú del públic va marxar escandalitzat.

A banda d’això, el músic britànic, de 74 anys, va fer brillar una vegada més el llegat –iconogràfic, musical– d’una banda, Pink Floyd, que, sigui per les seves reticències o les de David Gilmour (no és fàcil seguir el fil dels seus llegendaris estira-i-arronses), ja ningú compta tornar a veure mai dalt d’un escenari.

Inici de concert amb un dels talls més hipnòtics i reposats del cèlebre The dark side of the moon: Breathe, amb el californià Jonathan Wilson assumint, amb irreprotxable professionalitat, les parts vocals que, a Pink Floyd, feia Gilmour. Aturada, just després, a la cançó més antiga del repertori d’anit (One of these days, amb la qual, l’any 1971, Pink Floyd enterrava la seva era més psicodèlica) i retorn a la cara fosca de la lluna amb Time (amb una legió de rellotges d’agulla desfilant en pantalla i alarmes sentint-se per tots els racons de la graderia) i The great gig in the sky, (amb les dues coristes de la banda, Jess Wolfe i Holly Laessig, fent tremolar el Palau amb els seus aguts). Welcome to the machine, primera citació de Wish you were here, permet viure un dels moments de més densitat de la nit, amb animacions a la pantalla i els altaveus escopint efectes de tecnologia sonora hi-tech.

La primera desviació del repertori Floyd arriba amb tres cançons de l’últim disc, massa exigents, però, per a la condició actual de les cordes vocals de Waters. A continuació, tripleta d’asos: Wish you were here, majestuosa, The happiest days of our lives i Another brick in the wall, amb dotze nois i noies de Barcelona acompanyant Waters en la seva petició de “resistir”. El mur, però, no va ser aquesta vegada l’element visual més impactant del xou, sinó que va ser-ho l’aixecament, després d’un interludi de vint minuts, d’una immensa reproducció de la Battersea Power Station, icònica portada d’Animals, amb el porc volant inclòs, al mig de la pista, Sona Dogs. un dels grans temes de la nit, Waters brinda amb una copa de cava i rubrica la feina amb Pigs.

Més The dark side of the moon: Money (amb tota una munió de polítics desfilant per la pantalla), la hipnòtica Us and them (acompanyada, un cop més, de diferents proclames en pantalla), Brain damage i Eclipse. I, al final, Mother i una sempre balsàmica Comfortably numb.

Si, com s’ha dit, aquesta és l’última de Roger Waters, impossible acomiadar-se amb millors sensacions. Nit intensa i imponent.