Un pas endavant...

Diuen els manuals d’escriptura creativa que s’han de treballar les emocions, que el personal es lliga més amb coses que pot identificar i li resulten properes que no pas amb qüestions esquerpes i desconegudes. Això deu voler dir que tret que no siguis de la Gürtel, del Palau, del Nóos, et resulta més fàcil enganxar-te a una història d’amor o de cert patiment interior que no pas a una aventura de pirates (pirates, corrupció... veieu la metàfora literària). Per tant, entenc que en aquest esforç continuat per arribar a aprendre les claus de l’èxit literari fàcil, avui faré un pas endavant. Ha arribat l’hora d’acomiadar-se, de renunciar per força a aquest contacte mensual amb els lectors, un ens abstracte que no saps si t’adora, si t’odia o si es limita a saltar-se amb indiferència la pàgina on signes. No amagaré una tristor infinita, una pena fonda. S’acaba formar part d’un mite, del suplement Cultura del nostre diari. No puc concebre la nostra vida lliure sense l’Avui, el primer diari en català després de Franco, i potser ara caldrà establir també el lligam entre la pèrdua de llibertats i aquesta incertesa que arrossega la segona vida del diari sota la capçalera El Punt Avui.

No puc donar res més que aquesta llàgrima interior i també exterior que brolla quan descobreixes, i ja sempre és massa tard, que s’acaba una època, que trontolla un projecte de vida i de país i que tot tremola. Per sort queden lectors fidels, companys estimats, mestres venerats i periodistes de raça que han fet i faran molt bona feina encara. I sí, en això de relatar emocions és, sens dubte, un pas endavant, llàstima que sigui l’últim.