Qualitat i quantitat
Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura presenten ‘Mig segle de poesia catalana’, una antologia amb 232 poemes de 232 poetes nascuts entre el 1940 i el 1997
“El darrer any i mig ha estat un capbussament poètic diria que cruel”, afirma Sala-Valldaura
Mig segle de poesia catalana (Proa) s’inicia el maig del 68, amb la revolta estètica i social, i es clou amb la presència dels poetes més joves. La tria ha estat organitzada en tres grups generacionals: la represa i la revolta dels nascuts entre el 1940 i el 1959; la normalització del català i la institucionalització política que emmarquen els nascuts entre el 1958 i el 1975, i la crisi i la implosió i la insurgència dels més joves. Tres períodes històrics: del maig del 68 a les eleccions democràtiques; de la Constitució del 1978 al canvi de segle i l’atac a les Torres Bessones, i d’ençà de la crisi de la societat del benestar.
“L’actual és un bon moment poètic que parteix d’un mal moment polític, social i econòmic. En bona part, la poesia viu del detritus, dels problemes particulars, perquè els generals els toca la filosofia. I aquesta generació de joves poetes té una subjectivitat brutal. Surten, en part, de la revifalla de la poesia oral”, diu Sala-Valldaura.
Vicenç Altaió (1954) és poeta, assagista, crític d’art, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees. Josep M. Sala-Valldaura (1947), també poeta, i ha estat catedràtic de literatura de la Universitat de Lleida.
“La poesia és el més difícil i també el més popular. I aquest llibre mostra d’una manera real la quantitat de poetes d’alta qualitat que tenim i l’inèdit creixement del nombre de poetesses”, afirma Altaió.
L’edició, amb un format atractiu i una portada de Claret Serrahima, inclou un índex d’autors, ordenats per data de naixement; una introducció en què contextualitzen els tres moments històrics i justifiquen alguns criteris; el poema triat de cada autor, i l’Estat de la qüestió, en què es poden llegir les opinions crítiques de diversos especialistes. “La reflexió és al final”, assenyala Sala-Valldaura.
“De cada autor triat, ens ho hem llegit tot per decidir quin poema el representa millor. De fet, aquesta antologia es pot llegir com si fos un sol relat col·lectiu”, opina Altaió. Per aquest motiu, “el darrer any i mig ha estat un capbussament poètic diria que cruel”, afirma Sala-Valldaura amb un mig somriure.
Van decidir incloure-hi només un poema per autor per evitar greuges comparatius si d’un en posaven dos; d’un altre, cinc, i d’un altre, tres. A més, no n’hi ha cap d’extens, per raons òbvies. “L’objectiu era donar testimoni de la riquesa d’aquesta poesia. Reconèixer la generació que vam viure, la següent i, especialment, la generació de joves actual”, asseguren els curadors d’una antologia que, segons l’editor Josep Lluch, “és una mostra exhaustiva i alhora valenta, amb un gran interès didàctic”.
Alguns criteris per definir la tria dels poetes inclosos
Tota antologia assumeix riscos de tria, de criteri. “El risc de la nostra antologia és que hem anat més lluny del que seria prudent”, opina Sala-Valldaura. Encara més quan la majoria dels antologats –i sobretot dels no antologats, que són els que es poden queixar– són vius. La primera limitació, aquesta per part editorial, era no superar un màxim de 500 pàgines. Fet. La segona, decidida pels antòlegs, una data: nascuts a partir del 1940 (el primer és Carles Santos) i fins als més joves (l’últim és Guillem Gavaldà, del 1997). “Això provoca que hi hagi casos com el de Joan Margarit, nascut el 1938 –per això no hi és–, tot i que va començar a publicar en català als anys vuitanta i, per obra, hauria de ser-hi... Tampoc hi són Montserrat Abelló, Quima Jaume, Feliu Formosa, Francesc Garriga i el recentment desaparegut Màrius Sampere”, explica Altaió. “Vam preferir sacrificar els més coneguts en favor de la gent més jove”, hi afegeix Sala-Valldaura. I Altaió continua: “A ell li agraden els poemes foscos i a mi, els endolingüístics; per tant, molts dels poemes triats són les dues coses alhora.” Si tots dos no estaven d’acord en un poeta, no l’han posat. N’hi ha de descartats per l’un, per l’altre o per tots dos. “Ha estat un any i mig de feina en secret per evitar pressions, que tot i això hem rebut”, afirma Altaió. I és que el món dels poetes és on conflueixen més egos i més ganivetades. Metafòricament parlant.
