Cultura

I tot per un saler

El Centre d’Artesania Catalunya exposa els dissenys més innovadors fets amb alabastre de Sarral

El retaule de l’altar major del monestir de Poblet, icona del renaixement català, deu la seva existència a un saler. Pot semblar còmic (i de fet n’ha inspirat un i tot, publicat l’any passat), però la cosa va anar exactament així: “Vull una obra feta d’alabastre bo e blanc e rebedor”, va etzibar l’abat del cenobi en un dinar de negocis amb l’artista que havia contractat, Damià Forment, el més sol·licitat del seu temps. L’abat estava pensant en alabastre aragonès, el que s’utilitzava fins llavors, però Forment es va mirar l’humil saler que hi havia a la taula, construït per un artesà local amb una pedra de molta més qualitat, i més propera: de Sarral. I així va canviar la història.

Això succeïa el 1527, fa a la vora de 500 anys. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, Sarral, amb els seus 1.500 habitants, va ser el mannà de les elits dels escultors catalans. I el cas és que les pedreres d’aquest municipi continuen proveint avui matèria inspiradora per crear. L’esperit del retaule de Poblet perviu en el disseny de peces de tota mena: joies, llums, gelosies, sofàs... Molt més preuades a fora que aquí, per cert. A la Xina són l’última sensació.

Una mostra dels objectes que produeixen els sis tallers que actualment hi ha a Sarral es pot veure fins al 17 de juny al Centre d’Artesania Catalunya. En aquest espai del carrer dels Banys Nous, s’hi celebren els 100 anys d’alabastre a Sarral, el títol de l’exposició que ha comissariat Damià Amorós. Cent anys d’una altra casualitat, en aquest cas protagonitzada per dos refugiats de la I Guerra Mundial que van acabar al petit poblet de la Conca de Barberà, i això que la seva intenció era instal·lar-se a Nova York. Van confondre la ciutat dels gratacels amb Cadis i per corregir el recorregut se’n van anar a Barcelona. A l’estació de França van veure un carregament de rocs d’alabastre de Sarral destinat a fer guix i, com Forment quan va veure el saler, van sentir una revelació. I van tornar a canviar la història.

Maurice Raud, francès, i Vittorio Arcangioli, italià, van obrir el primer taller d’alabastre de l’era moderna el 1917. A Sarral feia un segle que s’havien oblidat que tenien aquest tresor translúcid amb unes particularitats úniques, com ara el color, que pot ser l’habitual blanc però també negre, marró, lletós, verd i rosa. En realitat, van ser les guerres les que ho van emmascarar tot, com de costum. “Maurice i Vittorio van ser els iniciadors d’una aventura que van arribar a compartir més de 40 tallers i les 600 persones que hi treballaven”, explica Amorós. Sarral, encara amb els seus 1.500 habitants, poca broma. Amorós indica que al segle XX es van viure dues edats d’or. La primera, després de la Guerra Civil, per revertir les destrosses dels iconoclastes. “A les esglésies de mig país hi ha alabastre de Sarral”, precisa. La segona, a recer del boom del turisme a partir dels anys seixanta.

Però del souvenir tronat, que també es va escolar a les cases catalanes, ja no en queda ni rastre. “Avui l’alabastre de Sarral és una fita del disseny més innovador”, defensa Amorós, que posa com a exemple l’ús avantguardista que se’n va fer als interiors del Museu dels Drets Humans de Winnipeg, al Canadà. A Damià Forment no el sorprendria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.