Una miliciana al Pont Major
Marina Ginestà (Tolosa, 1919-París, 2014) tenia disset anys quan, el 19 de juliol de 1936, la revolta dels militars va fracassar a les casernes de Barcelona i el que havia de ser una insurrecció feixista va derivar en una exaltació revolucionària. Marina Ginestà, militant del PSUC, devia ser de les primeres dones que van sortir al carrer a celebrar-ho, o potser l’única que, enfundada dins la seva granota de miliciana, encara tan neta, va pujar al cap de tres dies a la terrassa de l’hotel Colón per mirar-se la ciutat amb ulls esperançats i somrients. No hi ha dubte, en tot cas, que la seva joventut i determinació van cridar l’atenció del fotògraf alemany Hans Gutmann, que va retratar-la amb els cabells esvalotats, la mirada desafiant i un fusell penjat a l’espatlla que li van haver de prestar i que l’han convertida, amb el temps, en la imatge més feliç de la resistència al cop d’estat franquista. La biblioteca Just M. Casero del Pont Major ha decidit homenatjar-la ara posant el seu nom a una de les sales de què disposa, dins una iniciativa de la Xarxa Dones de Girona per donar visibilitat femenina als espais públics de la ciutat. El gest servirà per continuar fent memòria d’una miliciana que acabaria sent periodista i traductora de l’enviat espacial del diari Pravda, Mikhaïl Koltsov, a qui va acompanyar a entrevista Durruti el 1937, i que marxaria el 1939 a l’exili, a França, Mèxic, la República Dominicana, Veneçuela i Bèlgica, on es casaria amb un diplomàtic que li permetria tornar breument a Barcelona als anys setanta.
