Un somni esmicolat

Paula Bonet ha fet un llibre en dues parts independents. Cuerpo de embarazada sin embrión. Diario de dos abortos és un relat publicat a la col·lecció Literatura Random House que, a la manera de dietari breu, una mica sec, d’emoció continguda per evitar arribar al drama i al victimisme, s’explica l’experiència de l’autora i les sensacions que li va produir el desengany que els embrions de dos embarassos per causes diferents no acabessin amb el naixement d’una criatura.

La segona part del doble llibre es titula Roedores, que fa referència als noms ratolí i ratolineta que havia fet servir per denominar allò que portava al ventre. Aquest llibre, amb les pàgines unides en forma d’acordió, va ser creat com un obsequi venidor per al seu futur fill. De la mateixa manera, anava creant una biblioteca de títols triats per la seva futura mainada. Fins a arribar al punt que va haver de comprar un moble per encabir-los.

Però la decepció va arribar per dues vegades. Dos embarassos gairebé consecutius que no van reeixir. La dibuixant i pintora Paula Bonet va experimentar aleshores unes estranyes i desagradables sensacions. “Em vaig adonar que li passa a moltes dones, però no se’n parla del tema i vaig començar a buscar bibliografia sobre el fet. No sabia com havia de passar el dol.” El desanim per tot plegat es va multiplicar, ni en el món de la ficció ni el món dels estudis mèdics hi havia res sobre el tema.

Aquesta buidor la va portar a donar el llibre a la seva agent per publicar-lo. El que havia nascut en un inici com un joc de complicitats amb el seu futur fill volia que deixés de ser una intimitat personal. Pel que fa a Roedores, no va voler ni fer correccions d’errors o fins i tot taques no volgudes. El volia així de directe. El que si que va treballar molt és el text de l’altre llibre. “Vaig polir-lo per deixar-hi forats, espais lliures de reflexió perquè, en definitiva, aquest és un llibre de reflexió”, explica l’autora de llibres molt personals d’un gènere que combina la il·lustració i la paraula però que no son ben bé llibres il·lustrats com la meravella que va fer sobre el realitzador francès François Truffaut.

Bonet va fer pública la seva sensació i problemàtica mitjançant una publicació a internet. Aleshores es va adonar de la quantitat de dones que li podien explicar la mateixa situació però viscuda de mil formes diferents. En el dinar de presentació de l’obra, Paula Bonet va explicar que va conèixer casos aterridors, però que ella ho va viure “sense escàndol”.

“El sentiment de culpa”, va dir, “apareix ràpidament”. En el seus cas els interrogants va sortir pel fet que s’acostava aquaranta anys. “Malgrat mantenir el temperament, en el meu cas el primer sentiment és que tens una tara, que has fallat.” Segons la seva visió, “per més que vulguis anar en contra d’això, aquesta notícia t’aixafa, t’anul·la, encara que la segona vegada ho vaig viure millor perquè ja havia passat una primera experiència i ja em vaig atrevir a anomenar el que va passar i vaig poder fer el dol”.

Té claríssim que el silenci que habitualment hi ha al voltant d’aquest tema és perquè és una cosa femenina. “Les dones hem de parlar d’alló que ens afecta perquè, si no es diu el que passa, no existeix.” És molt crítica en el fet que a la societat actual es viu d’esquena al dolor. “Ens bombardegen amb missatges optimistes tota l’estona, però hem d’aprendre del dolor i a viure’l.”

Ara comença una etapa plena de contradiccions per a Bonet. El seu desig de no voler parlar més del tema es contradiu amb el que pensa i amb una qüestió molt més prosaica: ara ha de començar una gira de presentació del llibre. “Però, com deia abans, és important el debat.”