Art

Contra el pitjor enemic

Els museus catalans tenen sistemes per evitar incendis com el del Brasil, però avisen: la seguretat total no existeix

Per llei, tots els museus han de disposar de mecanismes per detectar i extingir un foc
Els experts alerten de les retallades en el manteniment, clau per prevenir cap incident

Després de la tragèdia del Museu Nacional del Brasil, devorat pel foc el primer diumenge d’aquest mes, s’obre un interrogant inquietant: hi ha algun museu cent per cent protegit contra els incendis? Cap, avisen els experts. Hi podria haver, doncs, en un museu català una catàstrofe similar? “Amb aquesta virulència i incapacitat de reacció, no. Però hem d’estar en guàrdia”, subratlla Jusèp Boya, director en funcions del Museu d’Arqueologia, exdirector general d’Arxiu, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat i un dels millors coneixedors del teixit museístic del país.

El museu de Rio de Janeiro, el més antic del Brasil amb 200 anys d’història, ha estat víctima d’un cúmul de negligències, sobretot polítiques. L’estat d’abandó en què estava des de feia dècades va fer les delícies de les flames. Els bombers no les van poder apagar fins al cap de sis hores. Mentre encara s’investiga la causa de l’incendi, que podria ser des d’un curtcircuit fins a un globus encès en una festa popular que se celebrava a la vora del recinte, la tristesa i la indignació són immenses. Un 90% de les vint milions d’obres d’art que atresorava l’atrotinat palau, moltes de les quals d’un valor incalculable, van quedar reduïdes a cendra.

A Catalunya, és “altament improbable” que un museu es cremi sencer, asseguren els entesos. Però la paraula impossible no la pronuncia gairebé ningú, més per prudència que per una altra cosa. Tots en fan servir un altre, de concepte, per evitar i, en el pitjor dels casos, per afrontar amb eficàcia, l’entrada de l’infern en un museu: la prevenció.

El MNAC, a l’avantguarda

La llei de museus de Catalunya, que molts qualifiquen com una de les millors d’Europa, obliga a tenir un pla de seguretat a tots els equipaments. “Els últims temps, els museus han fet un esforç gegantí per adaptar-se a la normativa”, emfasitza Boya. En els grans centres, el nivell d’exigència és màxim. Com en el MNAC, el temple per excel·lència de l’art català, que presumeix de tenir el sistema més modern de l’Estat i que s’emmiralla en el de les pinacoteques europees més prestigioses. El museu del Palau Nacional destina 1,6 milions d’euros a seguretat, prop d’un 10% del seu pressupost. La xifra és gairebé la mateixa que la d’abans de la crisi. No hi va haver debat i es va blindar de cap retallada dràstica.

Al MNAC no se n’ha declarat “mai” cap, d’incendi, però que no hagi passat no vol dir que no pugui passar, provocat o no, remarca el cap de seguretat, Joan Josep Pintado. El que s’ha tractat de manera preferent des de la inauguració del museu el 2004, i en les successives remodelacions, és el disseny d’estratègies que impedeixin que, si alguna vegada es declara, es pugui propagar i “les persones i les obres d’art quedin fora de perill tot d’una”, assenyala una altra peça clau de la seguretat de l’edifici, Xavier Abelló, cap d’infraestructures i serveis generals. D’aquí l’ús de materials ignífugs, com ara la pintura que cobreix les estructures metàl·liques de l’edifici, les vitrines o l’atrezzo que s’utilitza en les exposicions temporals, com ara moquetes o cortines.

Tot i que imperceptibles per als visitants, les sales on el MNAC exposa el relat dels 1.000 anys d’art català estan atapeïdes d’artefactes relacionats amb la seva protecció. Per exemple els detectors de fum, de tipus òptic (mentre que els que se situen als tallers de manteniment i a les cuines dels dos restaurants –on per l’activitat que s’hi fa, n’hi ha, de fum i de pols– són termovelocimètrics: es disparen quan detecten un augment sobtat de la temperatura). I més invisibles i tot: les portes tallafoc, d’acer i de llana de roca, que a la mínima amenaça es tanquen automàticament per evitar que les flames saltin d’un espai a un altre. Aquest mètode, anomenat de sectorització, aïlla el foc i és vital per frustrar el caos integral del museu brasiler.

I, és clar, tot i que també amagats, a les sales no falten els equips d’extintors i les mànegues que cobreixen un radi de 25 metres. Les mànegues són l’últim recurs, ja que “l’aigua és l’altre enemic de les obres d’art”, tal com assenyala Pintado. Els extintors són de pols siliconada, que no causa cap dany a la peça artística. Funcionen manualment. En canvi, els que hi ha en la vintena de reserves que té el museu, on s’emmagatzemen les obres (més de 250.000) que no s’exposen al públic, s’accionen automàticament. “A les reserves el risc és més elevat perquè hi ha una gran concentració de peces i són espais solitaris”, argumenta Abelló. Aquests extintors tampoc llancen cap substància corrosiva: són de gas inert, que apaga el foc en deu segons tot reduint l’oxigen (mai a nivells, però, que afectin la salut de les persones). Si la presència dels bombers fos inevitable, es disposa d’una xarxa de quatre hidrants. A Rio de Janeiro van perdre hores buscant un trist dipòsit d’aigua.

El factor humà i la tecnologia capdavantera van de bracet en el centre de control, habilitat en una zona oculta i d’accés restringit. Funciona les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. Sempre hi ha dos vigilants, atents a la desena de monitors amb imatges de tots els racons del Palau Nacional. “De qualsevol incident, en tenim informació en temps real i, per tant, el protocol d’emergència s’activaria immediatament”, destaca Pintado.

Lògicament, aquest protocol preveu l’evacuació de les persones, tant els treballadors com els visitants. Periòdicament se’n fan simulacres. Per contra, encara no està del tot desenvolupada la planificació per auxiliar les obres d’art. Sí que s’ha elaborat una llista amb les prioritàries; és a dir, les que primer s’haurien de salvar (tenint en compte que n’hi hauria d’insalvables, com ara l’absis de Sant Climent de Taüll). Però el que no està traçat és el dispositiu per treure les obres coordinadament amb els bombers. Pintado diu que l’estan treballant vinculat a un altre projecte no menys interessant: un pla d’ajuda mútua dels museus de Montjuïc.

Al Macba, a la Fundació Miró i al Teatre Museu Dalí de Figueres –els tres altres grans museus catalans consultats per aquest diari–, tenen unes mesures de seguretat tan estrictes i sofisticades com les del MNAC. Però el país no s’acaba aquí i en el teixit de petits i mitjans museus queda feina per fer. “No són els museus grans els que ens han de fer patir. És en els que hi ha repartits pel territori on tenim problemes més greus. La seguretat, la bona seguretat, és cara. No és el mateix tenir un sistema d’extinció amb aigua polvoritzada que de gas inert, que pocs, poquíssims, se’l poden permetre”, assenyala el museòleg Ignasi Millet. Boya hi està plenament d’acord: “La nostra situació no és la del Brasil, però tampoc no és per llançar coets.”

Més risc als edificis vells

Millet i Boya coincideixen a dir que el principal punt dèbil és el manteniment. Prescindir-ne és, mai millor dit, jugar amb foc. “Amb la crisi, el primer que es va retallar va ser aquesta partida i ara n’estem patint les conseqüències”, diu Millet. “No hi ha cap museu de Catalunya que no tingui alarmes, càmeres de vigilància i extintors, però quants tenen les instal·lacions al dia i quants les tenen obsoletes?”, rebla Boya, per a qui el major risc el corren els museus que ocupen immobles vells. El mateix Museu d’Arqueologia, que ell dirigeix actualment i que té rang de museu nacional, està en un edifici del 1927 que encara té una tercera part de la teulada de fusta pendent de renovar. La fusta va ser la gran aliada del foc del museu de Rio de Janeiro.

“Estem tan segurs com podem estar-ho ara mateix. Sempre hi ha coses a millorar”, reconeix la directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, que també pel fet d’estar en un edifici històric sap que s’ha d’estar més atent que en un de nova planta. Fa temps que estan esperant una injecció de recursos per poder instal·lar les portes tallafoc a les sales d’exposició (sí que en tenen els magatzems). Arribar arribaran, però no saben quan. Clusellas creu que la lliçó que s’hauria d’aprendre de l’incendi del Brasil és aquesta: “Quan un tècnic diu que calen més fons per a conservació, restauració i seguretat i el polític de torn contesta que no cal, que és una despesa innecessària, entrem en zona de perill. Als professionals se’ns ha d’escoltar sempre.”

La desídia de les administracions és l’únic que explica que el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida faci més de deu anys que estigui en una seu provisional, el Casino, que, tot i que en temes de detecció i extinció d’incendis compleix els requisits “bàsics”, no té res a veure amb la protecció que li donarà la nova seu, que estrenarà d’aquí a un parell d’anys. “Més ens val ser conscients de la importància que tenen els museus com a llocs on es preserva la memòria cultural, i no només com a espais de difusió. Quan l’art es perd, es perd per sempre”, exclama el seu director, Jesús Navarro.

La crisi ha estat un malson per als museus. Amb uns pressupostos reduïts al límit de la seva supervivència, alguns van prendre una decisió tan delicada com per exemple cancel·lar les assegurances dels fons d’obres d’art. Però, així i tot, als museus els mínims hi són, cosa que no es pot dir de totes les col·leccions obertes al públic que estan fora del registre oficial. “En no tenir les obligacions que marca la llei, estan més desprotegides. Custodien molt patrimoni que, si es consumís en un sinistre, seria irreemplaçable”, adverteix el museòleg Damià Amorós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda