Suport a l’art

Ahir a les dotze del migdia, a l’hora de fer el vermut, hi havia una cua de gent que volia entrar al pavelló italià de la Fira de Barcelona. Compte, gent fent cua per entrar a la fira d’art Swab. No està tot perdut. El mèrit el tenen els organitzadors, la família Díez-Cascón, que fa onze anys van creure en aquest projecte mentre el sector de les galeries (eternament dividit) i les institucions (per a les quals l’art mai és una prioritat; sovint el veuen inclús com un destorb) ni volien ni podien organitzar un esdeveniment d’un cert nivell. Swab va aportar molt aire fresc quan va néixer, després es va estancar i, enguany, ha tornat a agafar impuls amb una gran edició, que es tancarà avui a les vuit del vespre.

A l’onzè Swab hi participen unes 60 galeries, una xifra expressament continguda perquè al que aspira aquesta fira és a ser una boutique de l’art. No interessa la quantitat sinó la qualitat. I molt més assequible del que molta gent es pensa. A Swab reneguen de l’art entès com un objecte de luxe. Hi ha obres a partir dels deu euros i la majoria oscil·len entre els 2.000 i els 3.000 euros. No n’hi ha cap que superi els 25.000 euros.

Programa general a part, Swab està esprintant amb els seus programes satèl·lits. Ephemeral presenta una selecció d’obres que ha anat a buscar la comissària Caterina Almirall a les fàbriques de creació de Barcelona: Hangar, L’Escocesa i Fabra i Coats. Hauríem de parar molta més atenció als artistes que resideixen en aquests centres. A Marina Rubio, per exemple, que a Swab ensenya els seus preciosos objectes ceràmics.

N’hi ha dos, de programes paral·lels, que reivindiquen el paper, un suport que continua sent molt estimat per a les noves generacions d’artistes, que no tot ho veuen amb ulls digitals. Ni materials. La performance està vivint una segona joventut. A Swab té secció pròpia i amb un jurat que té cura de la selecció, format per Joan Morey, Alexandra Laudo i Imma Prieto. Les sessions d’avui aniran a càrrec de Bartomeu Sastre (13 h) i Victoria Macarte (18 h). Com a novetat, i important, la Diputació incorporarà aquestes performances al seu programa d’arts visuals i les farà girar.

Al Swab d’aquest any també hi ha un àmbit dedicat a l’escena galerística de Nova York, que ens pot donar pistes del que està per venir. I atenció perquè la pintura, que s’ha donat per morta tantes vegades i sempre ressuscita quan menys s’espera, torna a tenir recorregut. Els joves estan innovant propostes. Però ja poden barallar-se amb un dibuix, amb una pintura o amb un vídeo, que si no troben acompanyament el seu treball es fa invisible. Per a un artista, fitxar per una galeria que el representi no acostuma a ser fàcil. Sobretot si els seus neguits són experimentals i, per tant, poc vendibles. Per als que se la juguen en solitari, Swab té una programa específic que els dona a conèixer. D’entre els vuit projectes independents i autogestionats que es defensen enguany, Nottwins és una idea de Clàudia Vives-Fierro i Isabel García-Munté per llançar-se a una aventura creativa sense cotilles, és a dir, per fer el que volen fer sense dictats.

A la fira exposen una instal·lació enginyosa, de títol Insert coin, que denuncia el desemparament i la precarietat amb què malviuen la major part de creadors. Té aspecte de guardiola, però és d’enganyifa: qualsevol visitant amb ànima caritativa que intenti inserir-hi una moneda no podrà perquè el forat està tapat. Però el concepte és vàlid: els artistes no viuen de l’aire.