La caseta i l’hortet
La Fundació Masó aborda per primera vegada els models arquitectònics que va adoptar el noucentisme en la construcció de residències privades de la burgesia
L’exposició permet distingir el pastís de nata modernista de la coca de llardons del nou-cents
El gener de 1911, Ramon Rucabado, un dels principals adeptes del noucentisme orsià, comentava extasiat la publicació dels Dolços indrets de Catalunya, l’àlbum de dibuixos de Pere Torné Esquius que presentava un país de plàcides mainaderes passejant pel parc i uns interiors austers però endreçats, amb l’oportuna finestra entreoberta que donava a l’airet flairós del jardí. En aquell àlbum de tendreses (tot i que amb un punt subtil de malícia, com va revelar el 2017 l’exposició dedicada pel MNAC a Torné Esquius) ja hi havia contingut l’ideal de la casa burgesa somiada pels noucentistes, que al cap d’una dècada projectarien el seu propi desig al de les classes mitjanes i treballadores per mitjà de concursos com ara Per la bellesa de la llar humil, de 1923, on podien continuar acariciant la utopia d’un proletariat igual d’entusiasmat que ells amb l’adquisició d’un bufet de fusta de melis i un pom de floretes. Si calgués buscar un dels trets que més bé delimiten la frontera entre l’arquitectura modernista i la noucentista, potser seria aquest: la primera no va pretendre instaurar cap model democràtic, mentre que la segona va fantasiejar, fins i tot contra l’evidència de les bombes anarquistes i les vagues obreres, amb una ciutadania preocupada unànimement per la caseta i l’hortet. Les particularitats d’aquestes residències privades, cap d’elles de propietat humil, són examinades per primera vegada en una exposició monogràfica organitzada per la Fundació Rafael Masó i comissariada per Mercè Vidal, La casa noucentista: arquitectura unifamiliar a Catalunya (1913-1932), que es pot visitar encara fins al 10 de novembre.
El muntatge permet examinar a través de fotografies, plànols, dibuixos i maquetes les solucions adoptades per una dotzena dels arquitectes més representatius de l’època, entre ells Masó, però també els germans Puig Gairalt, Josep M. Pericas, Adolf Florensa, Lluís Bonet Garí o Josep M. Martino, en la construcció o reforma d’una vintena de residències i xalets d’estiueig repartits per tot el territori català, des de Barcelona a Olot, passant per Sitges, s’Agaró, Blanes o Viladrau. Segurament en pocs edificis com aquests s’aprecia amb tanta claredat la transformació del pastís de nata modernista en la sòbria coca de llardons del nou-cents, que beu, embridant-les, de fonts arquitectòniques afins, però s’incorpora amb entusiasme al pairalisme, la robustesa medieval, la geometria vienesa i la musicalitat de l’escola de Glasgow. Fer entenedora la singularitat de la renovació arquitectònica que propugna el noucentisme era una assignatura pendent, constata el director de la Fundació Masó, Jordi Falgàs, que ha descobert una altra virtut inesperada del muntatge: la seva utilitat pedagògica, sobretot entre els estudiants d’arquitectura, admirats de la precisió i delicadesa d’uns esbossos i projectes, amorosament acolorits amb llapis de colors i aquarel·la, que ja quasi s’ha eradicat de la professió. Entre les peces que formen l’exposició destaca el material documental procedent de París cedit per la filla de Puig Gairalt, o els esbossos que Antoni Badrinas va presentar per al concurs de la llar humil, procedents del Museu del Disseny.
