Un festival de llegenda

1.

No va ser en el marc, encara, del Festival de Jazz, però l’èxit d’un concert de Duke Ellington i Ella Fitzgerald el 25 de gener del 1966 al Palau de la Música en va animar el promotor, Joan Roselló, propietari del Jamboree, a organitzar el primer festival de jazz amb músics íntegrament professionals de l’Estat. Dave Brubeck, Stan Getz amb Astrud Gilberto, Tete Montoliu i Sonny Rollins –escridassat, tanmateix, pels seus atreviments musicals– van ser alguns dels noms de la primera edició, seguida entusiastament a les butaques del Palau per personalitats com ara l’escultor Josep Llimona, els compositors Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge i el futur alcalde de Barcelona i president de la Generalitat Pasqual Maragall.

2.

Any 1967. Miles Davis feia uns dies que era a Barcelona per cloure la segona edició del festival, però un seguit de divergències amb els organitzadors i els seus representants –caldria afegir-hi, probablement, una monumental gresca nocturna pels locals de la ciutat– el van empènyer a negar-se a fer el concert i volar a cuitacorrents a Nova York. Dos terços dels espectadors van sol·licitar que se’ls retornessin les entrades i la resta es van resignar a veure un concert dels seus músics: els ara llegendaris Wayne Shorter, Herbie Hancock, Ron Carter i Tony Williams. El cèlebre trompetista, ara sí, va actuar en el festival el 1973 –quan va protagonitzar, al Palau, una històrica jam amb el bluesman B.B. King– i, ja al Palau d’Esports, el 1984 i el 1989.

3.

L’espectacle més celebrat, possiblement, de la primera fase del festival és el Sacred concert, que, el 24 de novembre del 1969, van protagonitzar Duke Ellington i la Coral Sant Jordi a Santa Maria del Mar. Els crits de “llibertat!” –en diversos idiomes, català inclòs–, a les acaballes del franquisme, van ressonar de manera especial i Ellington va quedar tan satisfet amb la coral, dirigida per Oriol Martorell –“la millor”, segons deia, de totes les corals amb què havia treballat a Europa–, que l’any següent se la va endur a cantar amb ell a Orange (França). Ellington va actuar en el festival en dues ocasions més: el 1971 i el 1973.

4.

La Locomotora Negra, grup de jazz amateur format a Barcelona el 1971 pels germans Ricard, Carles i Toni Gili, va fer l’any 1974 la seva primera actuació en el festival, en un programa de jazz català compartit amb formacions com ara el Modern Jazz Sextet de les Joventuts Musicals de Terrassa. La big band barcelonina té l’honor de ser la formació que més vegades ha actuat en el Festival de Jazz i, cada tardor, continua omplint el Palau de la Música en la seva tradicional cita amb un públic fidel.

5.

Després de tres anys consecutius sense celebrar-se a finals de la dècada dels setanta –la qual cosa explica per què suma 52 anys però 50 edicions–, el festival va tornar l’any 1980 amb l’impuls de Valentí Grau (futur director del Festival de Jazz de Terrassa) i el propietari de Zeleste, Víctor Jou. Aquell any, Stéphane Grappelli, en un Palau ple de gom a gom que ja havia visitat l’any 1936, va protagonitzar un dels concerts més destacats d’aquell període. “Oh là là, c’est magnifique!”, explica Grau que va comentar el violinista francès. “Si arribo a saber que tocaria al Palau, hauria dut el violí bo!”

6.

La dècada dels vuitanta –molt inestable en l’aspecte organitzatiu– va estar marcada per actuacions com les de Chet Baker i la Liberation Music Orchestra, que va fer sonar al Palau les seves més que transgressores adaptacions de La Santa Espina i Els segadors. Més que interpretar-ho com un amable gest envers el públic català, però, l’audiència va donar a entendre al grup de Charlie Haden i companyia que eren allà per escoltar jazz.

7.

Divuit anys després de l’infortuni amb Miles, el festival va tornar a viure un malentès organitzatiu amb conseqüències caòtiques. El pianista Keith Jarrett, conegut també per les seves males puces, es va queixar de la inclinació de l’escenari del Palau i va intentar que aturessin també les campanes de la catedral. Que fes dos concerts diferents –que bona part del públic va entendre com si fossin dues funcions d’un mateix xou– no va ajudar, d’altra banda, a mantenir la calma. D’aleshores ençà, Barcelona va figurar durant molt de temps com una de les ciutats maleïdes en les gires del músic.

8.

La gestió, des del 1989 i fins avui, de l’empresa barcelonina The Project –amb Tito Ramoneda i Joan Roselló al capdavant– va fer entrar el festival en una nova fase. Dels primers anys amb The Project al capdavant, es recorda especialment la compareixença de The Brecker Brothers al Palau de la Música, que, després de finalitzar un concert de dues hores, van sorprendre el públic assistent dient que el repetirien fil per randa per a un vídeo que havien estat enregistrant (Live at Palau de la Música).

9.

Els últims anys del festival han servit per descobrir de manera constant nous talents del jazz, però també per testimoniar l’adeu d’una generació irrepetible de jazzmen. És el cas, per exemple, de Bebo Valdés –que, el 1996, quan gairebé no era conegut, va oferir un concert a Luz de Gas amb la big band del valencià Eladio Reinón, i que dotze anys més tard va rebre la primera medalla d’or del festival–, del sempre avantguardista Ornette Coleman i del totèmic Sonny Rollins, que l’any 2010 va dur a L’Auditori una històrica gira de 80è aniversari que va ser rebuda amb molt més respecte i admiració que la seva visita, quatre dècades enrere, al Palau. Bebo, per la seva banda, mort el 2013, va ser recordat aquell mateix any amb un rèquiem històric: Rumba para Bebo.

10.

No tan sols la vella guàrdia internacional del jazz ha marcat la història recent del festival. La irrupció, l’any 2010, de la Sant Andreu Jazz Band, capitanejada per Joan Chamorro i, més tard, de la seva veu més recognoscible, Andrea Motis, habitual en les programacions de cada tardor, posen de manifest la bona salut del jazz a Catalunya. El concert que la cantant i trompetista, escudada per Chamorro, va fer al Teatre Coliseum l’any 2011, en el marc del festival, mereix ser considerat la primera gran nit de la jove estrella.