Art

Jordi Mercader

President de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres

“Mantenir la independència ha estat clau”

Voldríem ampliar el museu i hi estem treballant, però no volem generar falses expectatives
Que ens fessin exhumar el cos de Dalí va ser un fet totalment lamentable
Per fer de la fundació un far de referència de Dalí, ha calgut temps, experiència i feina de qualitat
Sempre m’ha impressionat la capacitat de Dalí per anticipar fets i esdeveniments

El mes de setembre de l’any passat, l’empresari i enginyer Jordi Mercader i Miró (Portbou, 1943) va ser escollit president de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres en substitució de Ramon Boixadós, que estava en el càrrec des del 1990.

Fa poc més d’un any que va ser escollit president. Com arriba fins aquí?
La meva relació amb el món Dalí es crea a través del pintor Antoni Pitxot, que conec des de fa molt, a Cadaqués, on estiuejo també des de fa més de 40 anys. A Dalí no el vaig arribar a tractar mai; sí que el vaig veure en diverses ocasions. Llavors, l’any 1990, després de la mort de Dalí, entro al patronat, juntament amb Ramon Boixadós. Aleshores ens coneixíem professionalment de quan ell era president de Renfe, però no érem els amics que al final vam acabar sent. Amb en Ramon vaig mantenir una relació molt particular, perquè quan hi vam entrar érem els primers nous que hi havia, amb el punt important que ell va ser escollit president.
Quan ell mor, vostè és el seu relleu natural, podríem dir?
En els últims anys, la salut d’en Ramon no era prou bona i ell havia insistit en diverses ocasions que acceptés substituir-lo, però jo m’hi vaig negar sempre. En una ocasió fins i tot em va parar una petita trampa [somriu], i va dimitir i em va demanar que assumís la presidència en aquell moment. Jo vaig haver de fer un discurs, en què destacava els seus valors, i sé, per la família, que aquell gest meu en Ramon el va acabar agraint molt i que, fins i tot, això li va donar moltes més forces per continuar.
Però al final va acabar acceptant la presidència.
És conegut que em va costar molt, perquè tinc molta feina i una certa edat. Tot i això, també he dit que no em penso jubilar, ni a la meva empresa [Miquel i Costas] ni a la fundació. La meva resistència a retirar-me es deu al fet que la feina em fa treballar el cervell, m’obliga a fer un esforç, com el que he fet avui, per exemple, per preparar-me aquesta entrevista. Presidir la Fundació Dalí m’agrada i és un bon repte. També m’ho passo molt bé, perquè reuneix tres coses importants: la primera, el Dalí com a intel·lectual; la segona, Figueres com a focus d’alguna cosa que havia estat i que podria perfectament tornar a ser, i la tercera, el fet de sentir que, en l’última part de la vida, formo part del sentiment empordanès, que és una cosa ben estranya.
Vostès entren al patronat en un moment en què hi havia una disbauxa molt important al voltant del món dalinià i la seva obra. Gestionar els drets de la seva obra va ser clau?
Gestionar-ne els drets és el que dona i continuarà donant una gran densitat a la fundació. Aconseguir-ne la gestió va suposar canviar una entitat que tenia com a suport fonamental la retòrica més un museu. I quan parlo de retòrica, em refereixo als objectius de la fundació, que són aprofundir en l’obra de Dalí, difondre-la, protegir-la, etcètera. Amb la gestió dels drets, la fundació passa a ser una cosa amb cada cop més equilibri i més sentit des del punt de vista del fundador. La defensa del llegat, la relació amb l’Estat, els drets... Tot això són elements essencials, cabdals, que s’han de cuidar, però que, sobretot, s’han d’evidenciar de tal manera que el prestigi de la institució faci que la gent no s’atreveixi a manejar-la. Per posar-ne un exemple concret, aconseguir que l’FBI es dirigeixi a nosaltres cada cop que s’ha de declarar en un conflicte sobre obra gràfica fraudulenta als Estats Units.
La fundació ha sabut mantenir també la seva independència.
Mantenir la independència, blindar-la políticament, és una de les coses essencials que formen part del meu ADN en la fundació. És una de les coses més importants que vam fer amb Ramon Boixadós. No ha estat fàcil, perquè les pressions han estat fortes en alguns moments determinats. Per poder-ho aconseguir, ha estat clau tenir un patronat amb gent independent i unes finances sanejades. Això vol dir actuar amb diligència, amb prudència i en algun cas amb certa anticipació per evitar l’entrada de patrons polítics.
Amb Dalí, semblaria que s’hi ha atrevit tothom.
Cada cop està més clarificat, tot això. Però, per defensar Dalí i la seva obra i fer de la fundació un far on tothom busqui la referència quan es tracta de l’obra daliniana, ha calgut i cal temps, gent experimentada i qualitat. Ara bé, la qualitat només val si te la reconeixen els altres. Per això valorem molt, per exemple, que puguem col·laborar al mateix nivell amb grans centres com ara el Museu Reina Sofía de Madrid i el Museu de Sant Petersburg. Aquesta relació és molt important i té a veure amb el fet que la fundació és un projecte integral des del punt de vista de l’obra daliniana i del personatge. Que inclou el museu, però també l’obra gràfica, la literatura, la ciència i la capacitat d’anticipació de Dalí.
Aquest és un aspecte molt destacable de Dalí.
Efectivament. Sempre m’ha impressionat especialment la capacitat que tenia Dalí per donar importància a fets i esdeveniments quan comencen i l’altra gent els ignora o hi passa molt de puntetes. Moltes persones pensen que aquella tendència és com un histrionisme, però al cap de 25 anys s’ho han d’empassar, sovint amb una contundència que és quasi ofensiva. Dalí va anticipar coses molt actuals, com ara tot el que va difondre respecte a la biologia, com el genoma humà. Per a molts allò llavors era esnobisme, una astracanada més de Dalí, però resulta que moltes d’aquestes coses ara són part integral d’una societat que va cap a un destí molt més desconegut del que ningú es pensava. De Dalí també m’han impressionat molt sempre els seus comentaris sobre la immortalitat, tot allò que deia que es volia fer hibernar. Aquí, hi va fer tard, però potser també va anticipar una cosa que podria passar d’aquí a uns quants anys.
El personatge de Dalí ha passat al davant de la seva obra?
Ha passat un personatge, però no el personatge. Ha passat el que la gent ha volgut veure, probablement el que ell va construir, però no el veritable Dalí. I ara diré una pretensió, però per conèixer el personatge de Dalí has de ser empordanès, i has d’haver anat al mateix col·legi, haver anat a Cadaqués. Qui el va conèixer molt bé va ser Antoni Pitxot, que deia que Dalí era una màquina de pensar i, com deia abans, una màquina d’anticipar. Molt poca gent sap, per exemple, que Dalí va ser dels primers a rebre a Espanya L’Humanité. Quan tenia 19 anys! Amb tot el que significava L’Humanité en aquell moment. Un jovenet de Figueres en un món molt diferent del ara. I que es cartejava amb l’escriptor Stefan Zweig als anys vint!
Sovint s’ha parlat d’ampliar el museu de Figueres. Cal? S’hi ha de pensar? S’hi ha treballat?
Ampliar el context museístic de Figueres és una cosa en la qual estem pensant. Ara bé, això vol dir que hem de tenir clar que tot el que va deixar fet Dalí és intocable, perquè és la seva obra. Dit això, plantejar l’ampliació del museu actual no és un tema fàcil, però crec que val la pena fer l’esforç de reflexionar-hi. Per què no hem de pensar, per exemple, que el pal de paller de la fundació sigui el museu i la seva força d’atracció a Figueres? El contrapunt és que no podem generar expectatives que llavors potser no podrem complir. Ara bé, ens agradaria, i tant! Hi estem treballant? Sí.
Fa uns mesos, quan va presentar la memòria del 2017, va comentar que uns dels objectius era obrir-se molt més cap a la Xina. Per què?
El sud-est asiàtic i la Xina en particular són un focus a reconèixer, amb tota la importància que ha tingut, que té i sobretot que pot tenir en un futur. Es tracta d’una zona que té unes condicions que, probablement, al llarg de la història, han estat molt infravalorades. Des del punt de vista de població, de cultura, del seu ofec durant molts anys. Recordeu allò de “quan la Xina es desperti...”. Nosaltres hem de ser allà, hem de participar d’una manera constructiva en aquest context nou que s’obre. No ser-hi seria un error. És un tema important que, evidentment, té derivades mercantils, perquè al final molta gent voldrà venir a Figueres a veure el museu. Però no mercantilitzem les coses fins a aquest extrem. Ara, per exemple, estem acabant la traducció al xinès del catàleg raonat, una tasca ingent, que estem fent amb grans professors i la universitat xinesa al costat, i donant-hi tota la qualitat possible.
La política d’adquisicions de la fundació com seguirà?
No comprarem gaires més pintures de Dalí. Primer, perquè no n’hi ha, i després, també, perquè són molt cares. Sí que anirem comprant, com ho hem fet fins ara, complement de l’obra daliniana si trobem coses que estiguin bé. Així, hem comprat col·leccions de fotografia, alguna cosa d’escriptura, algun escrit d’aquests inèdits. Ara bé, hem de tenir molta cura quan comprem, perquè de seguida que actuem encarim el producte, sobretot perquè la fundació no compra perquè sí, sinó que sovint ho fem per complementar alguna peça que ja tenim. Això ho complica tot molt.
Han anunciat un gran esdeveniment a Figueres el 2020.
Serà una gran exposició i un esdeveniment que es pugui llegir bé, que tingui a veure amb alguns dels aspectes de l’anticipació, amb les preocupacions actuals de la societat, amb el llegat d’un home que va parlar d’aquestes coses fa seixanta anys i que ara són en la punta de llança de l’actualitat.
Podem pensar que en un futur no veurem més afers com la reivindicació judicial al voltant de la paternitat de Dalí...
Aquest afer va ser un tema molt lamentable, sobretot pel fet que ens fessin exhumar el cos de Dalí. La temptació de treure rèdit de l’histrionisme de Dalí és una cosa molt difícil d’eliminar, perquè mai tens la garantia absoluta, per molts garrots que ventis, que ho podràs aconseguir.
Dalí està prou estudiat?
Com deia el mateix Dalí, la Torre Galatea ha de ser el focus espiritual del món i els dalinians no podem negar aquest principi. No el podem infravalorar. Això què vol dir? Que la creació de coneixement que la fundació pot fer al voltant de les idees inacabables d’aquest home és molt gran. Les properes generacions no se l’acabaran.

Perfil

Enginyer, empresari, figuerenc i president de Miquel i Costas

Jordi Mercader i Miró va néixer a Portbou, però quan tenia 2 o 3 anys va marxar amb la família –el pare era agent de duanes– a Figueres. “Figueres és el meu poble. Hi vaig passar la infantesa i l’adolescència; amb 9 anys als Fossos!”, explica aquest enginyer industrial, màster en economia i direcció d’empreses per l’IESE i president des del 1991 del grup paperer Miquel i Costas, fabricant, entre altres productes, del popular paper de fumar Smoking. Als anys vuitanta, va ser president de Bazán, l’empresa estatal de construccions navals militars. Durant la seva presidència es va construir el portaavions Príncipe de Asturias –li va regalar un gran quadre d’Antoni Pitxot sobre la Transició espanyola–. També va presidir l’Instituto Nacional de Industria (INI) i Aigües de Barcelona. Actualment també és vicepresident de VidaCaixa, membre del Patronat de la Fundació Cercle d’Economia i patró de la Fundació Princesa de Girona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda